david cirici (articles d'opinió a l'Ara)

Bilingüisme i matèria grisa

| 22/02/2012 00:00

Tenim l'oli al foc, ja hem picat l'ou contra el marbre, i des de la cuina veiem que el nen ha aixecat la tapa del piano i està a punt d'agafar-s'hi els dits. I ens truquen pel mòbil. Si sou bilingües, sabreu reaccionar bé, perquè una investigació dirigida pel psicòleg Albert Costa revela que els bilingües tenen més capacitat de prendre ràpidament decisions correctes: saben ometre la informació conflictiva i actuar d'acord amb la més rellevant. També diu que el bilingüisme modifica el cervell: els bilingües tenen més matèria grisa.

A la llum d'aquestes investigacions, encara hi ha un fenomen inexplicable: el discurs ara en català, ara en castellà, que practiquen Alícia Sánchez-Camacho i Albert Rivera. Malgrat el seu plus de matèria grisa, no aconsegueixen diferenciar els dos idiomes i els confonen constantment. N'hi ha que pensen que ho fan expressament. ¿Pensen que si parlen només en català es molestaran els castellanoparlants? La majoria de diputats no ho fan, i treuen molts més vots que no pas ells, de manera que aquesta no deu ser la raó. ¿Pensen que si parlen només en castellà s'empiparan els catalanoparlants? És possible, però com que segur que també pensen que ningú s'hauria d'empipar per una cosa així, aquesta no deu ser la causa. Parlarien en castellà i tan tranquils.

La conclusió és que aquests canvis d'idioma han de ser involuntaris. Una segona investigació, aquesta vegada del psicòleg Antoni Rodríguez Fornells, il·lumina aquest racó que ens quedava a les fosques. Resulta que més enllà dels canvis d'idioma que practiquen els bilingües en funció de l'entorn o de les condicions emocionals (castellanoparlants que parlen en català amb el gos, catalanoparlants que animen el Barça en castellà, etc.), hi ha canvis inconscients que estan relacionats amb una manca de control cognitiu del cervell. Potser és això?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

A partir d'aquí podeu llegir tots els articles escrits el 2011

Un recital de Jaume Cabré al Caprabo
| 28/12/2011 00:00
Què faran, els escriptors, quan tothom es baixi les novetats editorials sense pagar ni cinc? Els músics s'han espavilat fent gires i concerts, i no els ha anat malament. Els escriptors, abans de plegar, com ha anunciat Lucía Etxevarria, també poden tornar a la paraula viva. El millor perquè no et pirategin és prescindir del llibre, que no és pas imprescindible. Homer no va deixar escrita ni una línia, i l' Odissea és aquí, tan fresca com el primer dia. Sòcrates, que tampoc va escriure res, defensava l'oralitat per sobre de l'escriptura, i deia que el text escrit ens portaria a no exercitar la memòria i a no saber res de res. Tampoc Buda va escriure ni un sol mot, ni Jesús, que aquests dies ha estat notícia. I els seus ensenyaments han fet fortuna.
Tornem, doncs, a l'oralitat. De la mateixa manera que els joglars recitaven als mercats els versos dels trobadors, veurem nois i noies, amb samarretes i gorretes amb el nom de Jaume Cabré, de Quim Monzó o de Maria Mercè Roca, recitant aquests autors pels corredors dels Caprabo o de l'Alcampo. Els poetes ho tindran més fàcil, i de fet tenim entre nosaltres un precursor de la paraula viva, l'Enric Casasses, que ja fa anys que ha posat al dia, amb un èxit considerable, la més pura oralitat. Però no descartem que, en aquest nou món sense llibres, també els novel•listes s'atreveixin a convocar els oients al Palau Sant Jordi, en recitals d'una setmana. Però sempre serà més fàcil que els novel•listes es passin al teatre, que és oral de mena. Com que caldran nous equipaments, podem aprofitar l'aeroport d'Alguaire per fer-hi volar literatura. A Grècia, els atenencs es desplaçaven fins al teatre d'Epidaure, a sis dies de camí, per seguir les representacions de les Festes Dionisíaques. Tots cap a Alguaire! Tot, abans de deixar d'escriure!

21/12/2011
Goggle, per saber el que no sabem.
Al Google s'hi poden trobar estadístiques més fines que les que han publicat alguns diaris, diferenciades per comunitats autònomes o per ciutats. He tafanejat una mica, a veure fins a quin punt els catalans busquem coses gaire diferents que, per exemple, els de Castella-La Manxa, però les grans xifres són similars arreu d'Europa: destaquen les xarxes socials. Però en cinquè o sisè lloc comencen a aflorar les diferències. A Catalunya "La Caixa" apareix en cinquè lloc, i en canvi a Castella-la Manxa hi apareix el Marca. Els dinerets de cada dia contra el futbol madridista. També veig que a Catalunya TV3 supera en interès qualsevol altra tele, i que el Mundo Deportivo supera qualsevol altra diari. En canvi l'interès per Pablo Alborán, Ortega Cano, Jennifer López, Justin Bieber i Operación Triunfo és comú a tot arreu, i la cosa no canvia gaire en relació amb altres països, en què les variacions són de detall: aquí Ortega Cano i al Regne Unit el casament reial.
Ningú no avança gaires conclusions, com si ja fos prou informació el fet de saber coses com que Steve Jobs i les seves maquinetes se situen entre els primers temes arreu del món. Hi ha una primera conclusió que ens hauria d'alegrar. Com que busquem al Google el que no sabem, això vol dir que no sabem res de toreros i cantants, i encara menys de futbol, i que fem l'esforç d'interessar-nos per un programa de televisió de gran interès social que mira d'ajudar la gent a guanyar-se la vida cantant. En definitiva: el retrat d'un país culte, avançat, i amb una forta personalitat diferencial.
Seria preocupant, en canvi, que els termes més buscats tinguessin gaire més nivell cultural, científic o social. Si Shakespeare és una consulta comuna és perquè ningú no sap qui és. Aquí podem estar tranquils: té més cerques l'Institut Joanot Martorell que no pas el nom de l'escriptor del Tirant.

Els turistes ens pispen Barcelona
| Actualitzada el 14/12/2011 00:00
Es veu que hi ha dies en què desapareixen més de cent rajoles gaudinianes del passeig de Gràcia. Als turistes els agrada tant Barcelona que se l'enduen a trossos.
Els turistes són rapinyaires de mena. De vegades s'enduen coses innocents: sorra de la platja, un palet de riera o una petxina. Però de seguida s'animen. Això és així des dels temps més remots, i no deu ser pecat, perquè fins i tot santa Elena se'n va anar a Terra Santa l'any 325 i en va tornar amb records tan increïbles com la Santa Creu, les restes dels Reis Mags i els 28 graons de la Santa Escala, procedent del palau de Ponç Pilat, que s'exhibeixen a Sant Joan del Laterà. És probable que la santa s'inventés totes aquestes troballes en un deliri de devoció i, amb elles, el record turístic. La Creu del Calvari va acabar repartida pels reliquiaris de tota la cristiandat, de la mateixa manera que les voreres del passeig barceloní es desintegren en rajoles que decoren cases d'arreu del món.
Des d'aleshores no n'hi va haver prou visitant un país: calia emportar-se'n un tros. Això és el que van fer els anglesos amb els frisos del Partenó, arrancats de mala manera de l'edifici, i els alemanys amb l'altar de Pèrgam, desmuntat pedra per pedra i tornat a muntar a Berlín. De manera que res a dir: si les nacions més cultes i avançades procedeixen d'aquesta manera, què hem de dir dels nostres turistes!
Fins i tot Malraux, abans de ser ministre de Cultura de França, va anar a Cambodja i va pispar uns relleus d'un temple khmer del segle X, però el van enxampar i el van expulsar del país. A més, encara és pitjor procedir a l'espoli del propi país, que és el que van fer uns espavilats amb els sepulcres gòtics dels comtes d'Urgell. Des del 1948 són al Metropolitan de Nova York, i ara es veu que en Mascarell els vol recuperar. Mentrestant, siguem generosos i regalem rajols d'en Gaudí. Només són còpies.

Que no ens passi res
| Actualitzada el 07/12/2011 00:00
Fins ara, era típic que ploressin els jugadors de futbol. Ploren quan guanyen alguna copa important, i ploren sense excepcions quan s'acomiaden del seu club i de l'esport. No sé a quin jugador se li van escapar les llàgrimes per primera vegada quan deia que havia arribat l'hora de penjar les botes, però si tots ploren és perquè hi ha un procés d'imitació. És una conducta apresa.
L'altre dia vam veure plorar la ministra italiana de Treball, Elsa Fornero, quan presentava les retallades de les pensions. L'emoció de la ministra, just quan anava a pronunciar la paraula sacrifici, obre la veda al plor dels polítics a les rodes de premsa. No hi havia teatre: es va emocionar de veritat i no va poder seguir. El primer ministre, amb un bon humor i una seguretat remarcables, va continuar el discurs de la ministra i va remarcar la càrrega emotiva que té, per al govern, la retallada de les pensions. El missatge sense paraules de la responsable de Treball va fer més creïble, per a molts italians, la sensibilitat del govern en aquests temes.
A Itàlia hi ha burles i crítiques, i es parla de les llàgrimes de cocodril d'aquesta tecnòcrata partidària de l'economia liberal que, com els cocodrils, plora quan mossega: la salivera se li escapa pels llagrimals. Però també ha despertat simpaties: el Correire della Sera proposa una votació, i els que se senten commoguts per les llàgrimes ministerials sumen un 58%. La resta són els irritats.
Fins ara als cartells electorals tothom somreia. De què riuen?, es preguntava en una ocasió l'antropòleg Manuel Delgado. Però en l'última campanya la Chacón treballava, en blanc i negre; els convergents, de perfil, miraven cap a un futur incert, i en Coscubiela feia posat de carnet d'identitat. Potser des d'ara, oberta la veda, veurem plorar ministres i consellers. A veure si ens emocionem i els ho perdonem tot.

La netedat visible dels parcs eòlics
30/11/2011 00:00
Volem que a la cimera de Durban les grans potències es comprometin a reduir l'emissió de gasos contaminants, però quan les decisions sobre energia neta ens toquen de prop, estem poc disposats a canviar res. Sembla mentida, per exemple, que uns ginys tan eficients i meravellosos com són els generadors eòlics tinguin tants detractors i hi hagi campanyes en contra de la instal•lació de nous parcs.
És evident que els productes de la indústria i la tecnologia poden ser lletjos, fins i tot grotescos, com la gran majoria de grapadores i porta-rotllos de cel•lo, com la gran majoria de les cases de pisos construïdes a Catalunya als anys setanta, com les pantalles de tots els PC vistes per darrere o com aquests creuers de deu pisos que ens arriben al port de Barcelona. Però no és el cas d'aquests molins de color blanc, que són l'expressió pura de la seva funció i que, quan formen un conjunt d'elements distribuïts a alçades diferents que giren també a velocitats diferents, afegeixen un element més d'interès al paisatge. És comú, perquè respon a una idea estètica que ha tingut més temps per arrelar, que considerem bonic el paisatge d'un poblet, amb el seu campanar romànic, enmig d'una vall. Ho és, també, el fet de reconèixer l'estètica d'algunes grans obres d'enginyeria, des del Golden Gate de San Francisco fins al viaducte de Millau, a la Provença. Però encara hi ha gent que no sap apreciar la bellesa d'una parcs eòlics que, a més, expressen amb claredat el que són: quan fa vent, giren, i amb aquesta simplicitat de conte ens fan més senzilla la vida. Sense embrutar. Instal•lats en un paisatge, proclamen que som civilitzats. Dinamarca n'és plena, tant a les planes com al mar, i la gent ha entès la seva bellesa. Aquí preferim la brutícia invisible de les nuclears que la netedat visible dels molins.

Al CCCB, posem-hi algú dels nostres
| Actualitzada el 23/11/2011 00:00
Imaginem-nos un país en que algú digués que no va a L'Auditori perquè la música que hi fan és massa socialista i que, en canvi, se senti còmode amb el repertori del Palau de la Música perquè és més convergent o més esquerrorepublicana.
Doncs aquest món absurd té algun paral•lelisme amb el nostre, en què es planteja el canvi d'orientació d'algunes de les grans institucions culturals segons qui mani, i en què l'orientació política es fa més evident del que seria desitjable. Hi ha una música convergent o una pintura iniciatívicaverda? Evidentment que no, però si ens volem entossudir a fer passar la cultura per l'adreçador de l'ideari polític, és perfectament factible. La idea de fer un Museu d'Història de Catalunya és d'aquest ordre, i tan condemnada al fracàs com tots els intents, en la història contemporània, de fer cultura al servei d'una ideologia política.
També és lògic que els liberals pensin que la pretensió del sector cultural de mantenir la independència és una trampa, perquè la gent de cultura que ocupa llocs importants és més aviat d'esquerres. Això és cert, però es tracta de posar-hi bona fe i de no veure tant el que pensa aquest o aquell, sinó el que sap i el que és capaç de fer. Però no: quan surti aquest article potser ja han nomenat en Marc Álvaro o en Racionero com a substituts d'en Ramoneda al capdavant del CCCB. Són persones de vàlua contrastada, no dic que no, però el CCCB és un espai de debat, de crítica i d'idees noves. S'hi necessita algú que aporti més creativitat que no pas erudició, i amb més independència de criteri que no pas correcció política. Algú com en Ramoneda, que també neguitejava alguns socialistes amb el seu independentisme. El canvi només s'explica si l'orientació del centre canvia radicalment. I comencen a fer-hi exposicions convergents.

El CoNCA, com un avió d'acudit
16/11/2011
El CoNCA partia d'una idea bona: mirar d'evitar que les idees polítiques i partidistes incidissin en el repartiment de les subvencions del departament de Cultura. Però una cosa és que la idea fos bona i l'altra que ho fos la seva composició, que més aviat semblava el resultat d'una d'aquestes decisions típiques de l'administració en què, per acontentar tothom, s'hi posa una mica de cada. No ho puc evitar: aquest organisme sempre m'ha fet pensar en un d'aquests acudits d'avions en ple vol. Un dissenyador, un escriptor, una directora de cinema, un filòsof, una actriu de teatre, un poeta i una fotògrafa van en un avió i de sobte se'ls acaba el combustible. Segur que se'n podria fer un acudit, però ara per ara només en tinc el final: decideixen saltar tots menys una hostessa.
Per defensar la necessitat d'un CoNCA al marge dels interessos polítics no cal aplaudir la composició que ha tingut fins ara. Que hi hagi un professional de cada àmbit per decidir sobre la creativitat i l'interès de l'obra dels altres i repartir subvencions és una cosa ben absurda. Si al CoNCA decidien entre tots, més hauria valgut un consell de gent polifacètica, amb un cert criteri en tots els àmbits, que no pas un fotògraf aconsellant o decidint sobre literatura o una actriu sobre disseny. I si, per a cada àmbit, feien més cas de l'especialista de torn, encara pitjor, perquè no crec que un escriptor, per exemple, sigui més indicat per jutjar la creativitat literària dels altres que una perruquera o un cirurgià. Al contrari, és bo que un escriptor, una actriu o una cineasta tinguin una visió original de la literatura, les arts escèniques o el cinema, feta de les seves fílies i les seves fòbies personals. No se'ls pot demanar equanimitat, ni correcció política. Els vertaders talents creatius coincideixen rarament en una visió profunda, eclèctica i més o menys imparcial del seu àmbit. Em sembla que Picasso mai no hauria subvencionat Miró. Ni Miró Dalí. Ni Dalí Tàpies!

Sagrada Família Hotel & Casino Resort
09/11/2011 00:00
Sembla que tenim possibilitats que Las Vegas Sands instal•li un dels seus complexos dedicats al joc i a l'oci a prop de Barcelona: una ciutat d'hotels, casinos, camps de golf i centres comercials pensada per a més de seixanta mil habitants, com Granollers. Els terrenys que cobegen són un secret, però com que es tracta de facilitar-los les coses i no perdre els milers de llocs de treball que crearan, podríem oferir-los el Parc Natural del Garraf, on només hi ha margallons i sargantanes.
Aquesta empresa adopta criteris arquitectònics diferents segons on vagis. Si esperen rebre gent poc cultivada, opten per un mal gust de premi, amb hotels d'inspiració veneciana com el de Las Vegas o el de la ciutat xinesa de Macau, amb un complex residencial que barreja el gòtic dels restaurants amb l'estil neonazi del cos de l'hotel, que podria haver dibuixat el mateix Albert Speer. O per l'ostentació de nou-ric, com al casino d'aquesta mateixa ciutat, que sembla el Corte Inglés de la plaça de Catalunya però fet de lingots d'or.
La sala del casino de Pennsilvània, en canvi, és d'una funcionalitat industrial que recorda l'interior d'un Ikea. I al Marina Bay de Singapur, per on passa el circuit de Fórmula 1, es van decidir per l'ostentació futurista, amb la construcció d'un edifici espectacular de l'arquitecte d'origen israelià Moshe Safdie.
La qüestió és respondre al gust dels prop de tres milions de turistes que vénen a Barcelona amb creuer i als més de sis milions que s'hi acosten només a cremar-se sota el sol. Segur que a tots ells els entusiasmaria tenir l'oportunitat de dormir en una Pedrera de quaranta pisos amb ascensors en forma de dragó fet de trencadís, a la suite circular d'una de les torres de la Sagrada Família o en un hotel troglodític que simulés Montserrat, una mena de Capadòcia plena de túnels amb cintes transportadores i escales mecàniques. De pas es podrien endur la Rambla sencera, amb el seu paviment de xiclet, les seves escultures vives i els seus quioscs de gelats.

A LA CIUTAT
I això no és antiamericanisme
DAVID CIRICI
| Actualitzada el 02/11/2011 00:00
Als anys 70, en aquest país nostre la majoria de gent d'esquerres era antiamericana. És evident que aquesta actitud era força dogmàtica i primària i que, com tot odi o aversió incondicional, no servia ni per entendre el món ni per construir res de bo. La veritat és que potser no es mereixien l'odi, però tampoc l'entusiasme: els diferents governs americans s'entenien perfectament amb el govern franquista, i promovien les dictadures de dretes i els cops d'estat on hi havia democràcies que en qüestionaven el domini. Això era una mica inquietant per als que vivíem en una dictadura.
Amb la democràcia, bona part de l'esquerra va passar de votar no a votar sí a l'OTAN i a les bases americanes. I amb el temps, i gràcies a noves polítiques internacionals d'alguns presidents demòcrates, els antiamericans han anat relativitzant l'actitud i han pogut deixar de banda els prejudicis i arribar a aplaudir el que té de bo, que és molt, el que fins ara ha estat el país més important del món.
Ara l'antiamericanisme s'ha enquistat en algunes dictadures i en col•lectius que es basen més en les creences i els prejudicis que en els fets. Però això no ens ha d'anul•lar la capacitat de ser crítics, per exemple, amb el paper en relació al reconeixement de Palestina. Per als que, a partir de l'admiració i fins i tot l'enveja per l'Estat d'Israel, hem fet l'esforç de mirar d'entrendre les raons de les dues parts, resulta especialment irritant que el govern d'Obama es vegi forçat a fer costat a un dels governs més reaccionaris que ha tingut mai Israel i comparteixi amb Netanyahu aquesta tossuderia, molt més propera a la creença i a la mania delirant que a la raó, que el porta a negar als palestins ni que sigui la visibilitat simbòlica que tindran a la Unesco a partir d'ara. Retirar les subvencions a la Unesco és de l'ordre de cremar els llibres d'una biblioteca o tancar una escola perquè hi ha entrat un nen palestí. La Unesco dedica bàsicament els recursos a l'educació, i un dels programes culturals difon el coneixement de l'Holocaust arreu del món. A qui castiguen?

A LA CIUTAT
Entre el mòbil i la ploma
DAVID CIRICI
| Actualitzada el 26/10/2011 00:00
Per tremoloses i desenfocades que siguin les imatges dels mòbils, tenen la textura inimitable de les coses que han passat de veritat. Resulta brutal veure, amb la mateixa sintaxi audiovisual que una excursió amb els nens, els cabells ensangonats de Gaddafi i la seva cara de por.
Avancen les tecnologies, però no sembla que avancin gaire l'ètica i la civilització. Més que a la mort d'un dictador i a la celebració de la llibertat, les imatges corresponen a un episodi d'alienació i revenja. El relat és ben primitiu: tres homes d'esquena, camisa blanca, unes sabates, uns pantalons, algú que crida com un esperitat "allah'u akbar", pantalons tacats de sang, una mà amb una pistola, un home amb els cabells com un fregall ensangonat, "allah'u akbar", passa una mà, un colze, ho tapa tot, una esquena, un home, Gaddafi s'hi assembla, una camisa, uns pantalons tacats de sang, un jeep, cares, se senten uns trets, i el mateix home, ara de costat i ara a terra, unes sabates, unes ombres i unes sabates.
Avancen les tecnologies, però el relat de la guerra és més analfabet que mai. A la literatura històrica antiga trobaríem un munt de relats de fets similars als últims moments del dictador. Així explica Ramon Muntaner, a principis del segle XIV, la mort d'un dels caps de les forces genoveses enemigues: "...Jo llavors mané a un meu escuder, qui era a cavall armat, que brocàs sobre ell; e aquell ho feu volenter, e va-li tal colp donar del pits del cavall, que en terra lo mès, e llavors foren-ne fetes cent peces". Un relat que és tan cru com el del vídeo, però molt més endreçat. I sempre hi ha una ètica, un pensament que acompanya la cruesa dels fets i que en reconeix la brutalitat, perquè moments abans Muntaner demana al capità Bocanegra que deixi les armes i es rendeixi, i el genovès s'hi nega.
Potser l'única diferència és que ara la gent civilitzada, com Cèsar, Flavi Josep, Jaume I, Ramon Muntaner i Hernán Cortés, ja no expliquen la guerra perquè no hi van. Hi envien els pobres i els mouen a distància.

A LA CIUTAT
A tu quin funcionari et sobra?
| Actualitzada el 19/10/2011 00:00
D'acord amb el resultat de les enquestes que publicava l'ARA dissabte passat, més del 70% dels catalans opinen que convé suprimir funcionaris (la plaça, no la persona funcionària). En aquest tema, els votants del PP gairebé coincideixin amb els d'ICV i ERC. Entre els del PSC hi ha menys partidaris de la mesura, i entre els de CiU força més.
Però, quins funcionaris retallarem? ¿Podarem per tot arreu una miqueta, com si el conjunt de la funció pública fos una tanca de bardisses que no ens deixa veure el futur? ¿Podarem dràsticament, i hi deixarem créixer arbres privats? ¿Podarem només alguns racons del jardí i deixarem créixer les tanques que ens protegeixen més, com són ara les de l'educació i la sanitat?
Suposo que cadascú suprimiria els funcionaris que li fan més nosa. Però si ens posem així, els lladregots suprimirien policies i els lladres funcionaris d'hisenda; els empresaris sense escrúpols suprimirien unitats de control d'abocaments i equips de disciplina urbanística; i els que, a més de tenir interessos en determinats sectors privats, no tenen vergonya, aprimarien el sector públic que els fa la competència, des de TV3 fins als hospitals. Aquesta és la qüestió. D'aquests partits que més o menys estan d'acord, quin cedirà més davant de la pressió dels que volen aprofitar la falta de recursos de l'administració per guanyar terreny?
Mentrestant podríem començar la retallada pel Senat que, tal com funciona, resulta tan prescindible i tan d'una altra època com el desaparegut Supremo Consejo de Indias o com els procuradors catalans dels ducats d'Atenes i Neopàtria. Una legislatura del Senat són uns 320 milions d'euros. A canvi dels nostres 16 senadors, podríem disposar d'uns 40 milions, pressupost equivalent al de la construcció de tres instituts de batxillerat amb el seu professorat pagat durant vint anys! I que em disculpi mon pare, que va ser senador. Això sí, quan encara pensàvem que podia servir d'alguna cosa.

A LA CIUTAT
Retalleu-lo per al Francesc de Carreras
| 12/10/2011
Estic tan convençut que criticar, des de l'ARA, l'actitud de Ciutadans en relació a la immersió lingüística és tan inútil, que he decidit adreçar-me a tu personalment. Així potser tinc alguna possibilitat que algú et retalli l'article i et digui: mira, el Cirici es fica amb tu.
Ens vam conèixer a l'agrupació de Sarrià d'un partit comunista, el PSUC, l'any 1976, i ja aleshores ens distanciaven les respectives posicions sobre el que en dèiem la qüestió nacional. Per a tu eren prioritaris la revolució i l'alliberament de la classe treballadora. Ara em sembla que també has abandonat aquesta prioritat, i en tens una altra, que consisteix a defensar la idea que els ciutadans només poden ser lliures si no els determina cap identitat col•lectiva.
Per demostrar fins a quin punt la identitat col•lectiva pot arribar a oprimir l'individu, fas una lectura ben particular d'un estudi sobre el fracàs escolar, i assegures que els castellanoparlants suspenen més que els catalanoparlants per culpa de la immersió. Però saps perfectament que, si a l'hora d'interpretar les dades, t'hagués preocupat el nivell cultural dels pares, les conclusions serien unes altres. És més, saps perfectament que, posats a adoptar punts de vista interessats, una marca de iogurts podria relacionar l'èxit i el fracàs escolar amb el major o menor consum dels seus productes.
Per què no t'ho mires d'una altra manera? La llengua catalana té una funció integradora que no té el castellà. A un ciutadà d'origen peruà o magribí li costarà molt més deixar enrere la seva condició d'immigrant si no sap el català. I això és així tant a Olot com a Santa Coloma de Gramenet. Creu-me: la immersió lingüística no és una obsessió malaltissa del nacionalisme conservador. És el que hauries de defensar tu si realment penses en la gent. ¿O vols tornar a un país de catalans i de xarnegos, com érem amb la dictadura?

A LA CIUTAT
'Pa negre', 'Black bread'
DAVID CIRICI
| Actualitzada el 05/10/2011 00:00
Amb una mica de sort Pa negre guanyarà un Oscar. La pel•lícula representa Espanya i el cinema espanyol, de la mateixa manera que en Xavi i en Puyol juguen amb la roja o en Dani Pedrosa fa les voltes d'honor amb la bandera espanyola, la qual cosa em sembla perfecte mentre no decidim que ens podem representar a nosaltres mateixos. De totes maneres, sempre he trobat una mica absurd que els esportistes representin estats, amb els seus himnes i les seves banderes. La representativitat de Pa negre és d'una altra mena. Perquè és una bona oportunitat perquè arreu del món sàpiguen que és veritat el que potser no han pogut comprovar durant la seva estada a Lloret de Mar o a Salou: que tenim el nostre idioma.
Però si Pa negre s'ajustés als procediments habituals per a les pel•lícules en llengua no castellana, la veuríem doblada al castellà a tot arreu d'Espanya, Catalunya inclosa, i només en versió original, subtitulada al castellà, en dos cinemes de Barcelona i un de Girona. I també, segons els procediments habituals, es veuria en versió original subtitulada a Dinamarca, Suècia, Noruega, Holanda, Bèlgica, Txèquia, Àustria i algun altre país més, perquè en aquests països no hi ha el mal costum de doblar-ho tot.
El doblatge, amb perdó dels amics que s'hi dediquen i en viuen, té la doble perversió d'adulterar el cinema i d'aïllar els espectadors del contacte amb altres llengües i altres cultures. Hi ha casos extrems, com els del cinema japonès i xinès, en què els doblatges al castellà són, sense excepcions, un bunyol de ventríloc dolent. Però encara que estigui relativament ben fet, mai no es pot comparar amb l'original. I ens nega la possibilitat d'aprendre sense esforç els idiomes més propers, com l'italià i el francès, de millorar l'anglès, i de saber com sonen l'hebreu, el turc o el finès.
Com en tantes altres coses, potser que copiéssim els danesos. Sempre serà millor Pa negre que Pan negro , Black bread o Svard bröt

A LA CIUTAT
Emigrem al Brasil?
28/09/2011
No és casualitat que, entre els catalans que darrerament han emigrat al Brasil, hi hagi una agència de publicitat i un estudi d'arquitectura. Tots dos camps pateixen la renúncia de les grans empreses, davant dels dubtes i temors que genera la crisi, a la creativitat i a les noves idees. La publicitat tenia una certa gràcia quan consistia a vestir els productes amb la imaginació, amb propostes divertides i insòlites que, ben sovint, eren a l'avantguarda de les arts audiovisuals. No fa gaires anys els anuncis eren el millor de la tele. Ara els publicitaris s'han d'ajustar als criteris d'un director de màrqueting que no té cap ganes d'arriscar-se perquè no vol perdre el lloc de treball. Algunes agències de Barcelona figuren entre les més reconegudes i premiades arreu del món, però això comença a ser història. Hem tornat als esquemes vulgars, primaris i mentiders de l'antiga publicitat de remeis per fer créixer els cabells. I això afecta molt especialment la publicitat dels bancs i caixes, i la de productes alimentaris, que sembla del segle passat. Als arquitectes els passa el mateix des de fa més temps encara. Si el client de Gaudí, en lloc d'Eusebi Güell, hagués estat Núñez i Navarro, el de Reus hauria passat per aquest món sense pena ni glòria. O, per posar un exemple més actual, si l'alcalde de la Barcelona olímpica no hagués estat Pasqual Maragall sinó un home del nivellàs de Xavier García Albiol, l'urbanisme dels noranta hauria anat per una altra banda.
La crisi genera temor i la por és incompatible amb les idees noves. Per això els sectors afectats per aquesta doble crisi han estat els primers a tocar el dos. Al Brasil no hi troben ni crisi econòmica ni por a les idees noves. És per pensar-s'ho. Als anys vint el sionisme va valorar la possibilitat d'una emigració massiva dels jueus cap al Brasil, on hi havia territori i recursos per començar de nou. Cent anys després, els catalans podríem aprofitar la idea. Però potser val més que ens quedem i fem alguna cosa.

A LA CIUTAT
La pizza religiosa

| Actualitzada el 21/09/2011 00:00
A la tele passen un espot de tres minuts que conté la llavor d'una nova religió. Una mare col•loca durant una setmana els seus tres fills a casa els avis, que tenen una masia impressionant. Allí, amb vestidets i capells de família reial, són feliços fent vida de camp: fan guerres de globus d'aigua, empaiten gallines, veuen com mamen els vedells, es gronxen en un arbre, descansen en una hamaca, fan un herbari, miren els núvols, munten a cavall, corren pels camps de blat, cullen tomàquets i tenen converses amb l'avi a la vora del foc. Els més petits no pensen en la tele i l'adolescent no enyora els jocs d'ordinador perquè s'entreté a mirar les estrelles i a restaurar una Vespino que devia haver estat de la seva mare. Quan tornen els pares, tot és felicitat, i en aquest context de vida rústica l'àvia obre la nevera i en treu unes pizzes industrials fantàstiques, amb el seu embalatge de plàstic i la seva etiqueta de marca.
La mare veu els nens tan feliços que pregunta a l'àvia com s'ho fa amb les criatures. L'àvia respon: "Fes-me cas, filla. Tu saps fer-ho".
Per què li diu que sap fer-ho mentre veiem la pizza acabada de fer? Perquè la pizza sintetitza el saber fer. L'anunci evoca un moment tan important de la humanitat com és la institució de l'eucaristia. L'àvia no li pot oferir a la filla el seu món rural, ni els ocellets, ni el gronxador, ni els contes a la vora del foc. Però segur que la filla sabrà fer una d'aquestes pizzes, i quan ho faci tindrà tot el saber fer de l'àvia, ocellets i herbari inclosos. Tant de bo aquesta pizza, malgrat els greixos saturats i els additius que conté, tingui el poder d'aconseguir que els adolescents aparquin el Messenger i el Call of Duty , que tots tinguem converses ni que sigui a la vora de la tele apagada, i el poder de fer-nos sentir, després de dinar, com en una hamaca a l'ombra d'un cirerer. En aquests temps difícils necessitem creure en alguna cosa, ni que sigui en una pizza.

A LA CIUTAT
'Wanted': catalans universals
DAVID CIRICI
| Actualitzada el 14/09/2011 00:00
Es tà molt bé que, tants anys després, se segueixi recordant el discurs de Pau Casals a l'ONU, i la contribució del músic a la difusió internacional de la idea que aquest racó de món on ens ha tocat viure és un país amb una llengua i una història importants. Però no ens enganyem: aquí podem recordar-ho, i venerar Pau Casals, però el món no crec que se'n recordi gaire. P er això encara estaria més bé que el discurs de Pau Casals, en lloc d'haver-se pronunciat fa quaranta anys, es pronunciés demà, o la setmana que ve, o l'altra.
En algun moment tots hem arribat a pensar que ens havíem quedat sense les grans celebritats, allò que anomenem catalans universals, i que el país entrava en una certa decadència provinciana. Fa quaranta anys era viu Pau Casals, però també eren ben vius Mercè Rodoreda, Salvador Espriu, Frederic Mompou, Josep Trueta, Joan Oró, Antoni Puigvert, Joan Miró, Josep Lluís Sert i Joan Coromines, per dir només uns quants noms indiscutibles. Tinc la impressió que, fa només vint anys, la llista s'havia escurçat dramàticament.
I ara? Ara tenim gent més bona i més internacional que mai. Per prudència m'estalviaré de fer cap llista, però a canvi us proposo un petit joc, que consisteix a buscar qui pot posar al dia, demà o demà passat, tant se val, el discurs de Casals a les Nacions Unides.
Potser ningú suma, com Pau Casals, l'excel•lència en l'àmbit musical i el relleu polític. Però la interpretació que Lluís Claret fa de les Suites de Bach (i no em digueu que s'hi val perquè és andorrà) comparteix podi amb les de Casals i Rostropóvitx. Claret farà el concert. I per al discurs a l'ONU o a l'Acadèmia Sueca tenim, per primer cop a la història, dos novel•listes de gruix, amb una obra impressionant, traduïts a bona part de les llengües europees, amb èxits sonats en altres països que no són Espanya, i amb les idees molt clares.
Encara tenim Pau Casals.

A LA CIUTAT
Flors per a Berwick
DAVID CIRICI
| Actualitzada el 07/09/2011 00:00
Se suposa que quan un polític alemany ofereix flors en un memorial de l'Holocaust, o quan un primer ministre anglès en posa a la tomba de Gandhi, és perquè hi ha hagut una superació dels errors del passat, un acte de contrició, de reconciliació, perdó. Se suposa que no es tracta d'una burla. Se suposa que qui ofereix flors reconeix la seva culpa, ni que sigui històrica i no li correspongui exactament a ell. També pot ser que es tracti d'un acte purament protocol•lari, gairebé desproveït de valor simbòlic, com passa entre països amb ben poques relacions històriques. Però aquí les coses no són ni d'una manera ni de l'altra. Aquí ofereixen flors al monument de Rafael Casanova polítics molt més propers als plantejaments dels que el van derrotar que no pas als de l'últim conseller en cap de la Generalitat històrica. Cada any hi ha gent que es queixa d'aquest despropòsit, però el fet és que només hi ha una Diada, moltes maneres de veure el país -totes legítimes- i un únic monument. Al perdedor. Maneres de veure el país tan legítimes que, de la mateixa manera que a la capital hi conviuen els monuments a Lluís Companys i a Francesc Cambó, homes tan distants com els que hi pugui haver entre un bàndol i l'altre d'una guerra civil, podríem fer conviure el de Casanova amb un de nou dedicat a James Fitz-James Stuart, primer duc de Berwick, l'oficial que comandava les tropes felipistes durant el setge de Barcelona.
D'aquesta manera qui volgués podria oferir flors a un home que va contribuir enormement a la creació de l'Estat espanyol modern. Segur que trobarien coincidències importants en la manera com, des d'aquest Estat, es va plantejar el tema dels impostos, la construcció d'infraestructures, o l'ús de la llengua. Més que les que puguin tenir amb Casanova. Que, per cert, no lluitava pas per defensar una autonomia amb un Estatut retallat, sinó una nació sobirana.

DE VACANCES
Vacances polítiques
DAVID CIRICI
| Actualitzada el 28/08/2011 00:00
Quan lligàvem els gossos amb llonganisses, presidents, alcaldes i líders de l'oposició es deixaven fotografiar mentre feien vacances. La imatge d'un president en calça curta, assegut en una hamaca amb una novel•la a les mans, significa que les coses van bé i que ens podem relaxar. Però en temps de crisi els polítics fan veure que ni es relaxen ni es diverteixen. Aquest estiu no han parat de retreure's, de la manera més absurda, dues coses que no lliguen: si feien vacances, que no n'haurien de fer, i si no en feien, que desmoralitzaven el personal evidenciant la gravetat de la crisi. I enmig de tot això el president Mas se'n va anar a fer ràfting a la Noguera Pallaresa i va haver de dir que si remem tots junts ens en sortirem. No podia dir que s'ho havia passat pipa? Doncs no: amb la metàfora nàutica mirava d'omplir de sentit el descens pel riu. Com si el ràfting fos l'escenificació d'una metàfora, alguna cosa com quan el president Mao va travessar el riu Groc per convèncer el món que la Xina estava cridada a fer proeses. La llàstima és que el nostre president recorre massa sovint a les metàfores nàutiques: tot són timons i naus escorades i veles i vents. I ara ens vol fer remar en una galera.

DE VACANCES
Zapatero Interruptus
DAVID CIRICI
| Actualitzada el 21/08/2011 00:00
Pobre Zapatero, va deixar de voltar per Doñana i va tornar al seu despatx per fer front a la crisi del deute públic. Per més reunions que faci, i per més que telefoni a la Merkel i al Sarkozy, no crec que hi pugui fer res. Però es va sacrificar. Més que res perquè interrompre les vacances sempre queda bé. Els polítics interrompen les vacances si descarrila un tren, encara que ja no hi puguin fer res, i els agrada convocar consells de ministres mentre el poble és a la platja. Això em recorda el que feia un conegut ginecòleg català quan encara no era famós. Quan quedava amb gent per sopar indicava a la seva secretària el nombre de trucades que volia rebre al restaurant. Aleshores no hi havia mòbils, i cada vegada que l'avisaven que tenia una trucada, el nom del doctor es feia públic i s'evidenciava no només que era un metge molt sol•licitat, sinó que, a més, se'l podia trucar a totes hores. A més, si la companyia no el divertia, podia aprofitar per dir que tenia una urgència i tocar el dos. Ara, que també pot ser que Zapatero simplement s'avorrís, perquè les solituds de Doñana deuen estar bé per a tres o quatre dies, però després ja comences a parlar amb els cérvols i amb les soques de les alzines sureres .

DE VACANCES
Turisme de ficció
DAVID CIRICI
| Actualitzada el 14/08/2011 00:00
En un poble de la costa amaguen tresors al fons del mar perquè els turistes es capbussin i es dediquin a buscar-los. Però no us penseu que es tracta de tresors autèntics. No és que el bisbat de Girona hagi fet una contribució a la promoció del turisme en forma de calzes, crucifixos i arquetes d'or. El que submergeixen en aquest poble, a les profunditats protegides de les Medes, són àmfores de mentida i bijuteria de plàstic. Perquè els productes de la indústria turística són gairebé sempre ficcions, i al turista ja li està bé. Al turista li agraden més els poblats ibèrics o celtes reconstruïts i inventats que les ruïnes i els museus. Li agrada més passejar per la Rambla, on només hi ha turistes, que per la carretera de Sants, on només hi ha gent del país. Si navega pel Nil, no en té prou amb el que veu i amb la imaginació li agrada disfressar-se de Marc Antoni o de Cleòpatra. A Catalunya, bona part d'aquestes ficcions de mal gust les hem copiades d'altres països. I és que en aquest sector hi ha empresaris molt poc imaginatius, però si miressin de ser originals potser encara seria pitjor. Per a la promoció i destrucció del paisatge de muntanya serien capaços d'oferir la caça de rovellons de silicona.

DE VACANCES
Temps perdut
DAVID CIRICI
| Actualitzada el 07/08/2011 00:00
Començo les vacances. M'ajec damunt l'herba i penso en els milions de catalans que també descansen, quantes hores perdudes, quants quarts d'hora sense produir. Fa uns dies el conseller Mas-Colell va dir que caldrà augmentar la productivitat i que els funcionaris hauran de treballar més, i quan va veure que s'estava embolicant una mica va aclarir que en alguns casos n'hi hauria prou amb un quart d'hora. Ho vaig trobar tan singular que des d'aleshores no paro de pensar en la mena de coses que un funcionari pot fer en un quart d'hora. En els meus temps de funcionari (he estat professor de llengua i literatura), la meva aportació a la comunitat gràcies a aquest quart d'hora més hauria pogut ser un comentari sobre algun poema de Pere Quart, i poca cosa més. En un quart d'hora un dermatòleg de la seguretat social pot cremar una berruga, un traumatòleg pot enguixar un braç, una administrativa pot enviar tres emails, un jardiner pot podar dos arbres mitjans, un conductor d'autobús pot fer tot Balmes i una patrulla dels Mossos pot detenir un lladre. Vist així, les vacances són milers de berrugues sense cremar, de braços sense enguixar, de lladres en llibertat i de poemes sense comentar. Va, quan s'acabin les vacances ens hi posem de veritat.

DE VACANCES
Els mals del turisme
DAVID CIRICI
| Actualitzada el 31/07/2011 00:00
Abans-d'ahir vaig veure passar per davant del despatx quatre noies amb barrets mexicans. Aquesta gent que ens ve a veure, saben on són? La qüestió és que cada estiu apareixen els detractors i els defensors del turisme a dir la seva. Jo em considero dels primers, i no sé com fan els números els segons quan diuen que ens dóna, en plural, tants ingressos. Per a la majoria és més aviat una pèrdua brutal de la qualitat dels espais públics, una degradació imparable de l'ús de l'idioma en la restauració, una transformació de les activitats econòmiques de la ciutat cap a serveis que no ens aporten res de nou als qui hi vivim, i un llarguíssim etcètera on també hi hauria el diner negre, l'economia submergida i tot d'il•legalitats. Entre el totxo i el turisme, no sé què és pitjor. En tots dos casos, estem ajornant la necessitat imperiosa de dedicar-nos a alguna cosa més que vendre'ns el país a trossos. Quina llàstima! Abans, amb els turistes dels pobles de la costa, venia una mica de llibertat. Amb els turistes va venir el je t'aime i els Beatles. Els podíem veure fer l'amor perquè deixaven les persianes apujades. I les noies estrangeres, molt més avançades, ens ensenyaven a fer petons amb llengua .

DE VACANCES
Sense vacances
DAVID CIRICI
| Actualitzada el 24/07/2011 00:00
L'he vist pel carrer i he pensat: "Mite'l, pobret". Parlo d'un home que es va disfressar de jubilat modest, sense corbata i amb una americana baldera, i va confessar davant del jutge haver fet ús d'uns quants milions d'euros del Palau de la Música per pagar els seus viatges familiars, les seves cases i les seves piscines. Un home que és l'encarnació mateixa de les contradiccions del món en què vivim. Ni millor ni pitjor que el mateix sistema. Perquè pagar amb diners pispats el casament d'una filla i reclamar-li al consogre la seva meitat és d'un cinisme i d'una ètica similar a la dels governs que paguen amb diners públics els forats dels bancs -que els utilitzen per repartir beneficis-, i després encara demanen sacrificis als contribuents.
Sembla que aquest estiu el pobre home tampoc anirà a Fornells, on té una casa. M'imagino que els altres estiuejants famosos de Fornells, com el president Artur Mas i l'alcalde Xavier Trias, li han fet arribar el missatge que la seva presència no seria grata. Un any més, doncs, castigat sense vacances, pobret. En canvi els banquers que han provocat la crisi deuen ser a Capri o a Bora Bora, com cada any.

DE VACANCES
La lògica i la moda
DAVID CIRICI
| Actualitzada el 17/07/2011 00:00
Resulta que el Logic Colloquium 2011, un dels congressos de matemàtica més importants d'Europa, que s'havia de celebrar al paranimf de la Universitat de Barcelona, s'ha hagut de refugiar a la Facultat de Filosofia perquè la Barcelona Fashion Week ha ocupat els nobles espais universitaris amb els focus, les passarel•les i els vestidors de les models. Des de l'ocupació dels grisos, als anys 70, que el món universitari no veia una invasió tan extraterrestre. I no és que trobi malament aprofitar els grans edificis públics de Barcelona per a aquesta mena d'actes. Però és una qüestió de prioritats. En aquest cas s'ha considerat que la moda té més interès econòmic immediat, perquè paguen uns 80.000 euros pel lloguer, que el congrés de lògica o que el Congrés d'Intel•ligència Artificial, que tampoc podran celebrar a casa seva. Però ben mirat, per a què volem matemàtics, si ens va la mar de bé servint paelles d'arròs covat per als turistes i sangria en tetrabic? En lògica no hem fet res de bo des de Ramon Llull i, en canvi, en moda, a més de la barretina, tenim bons dissenyadors de samarretes que són una gran aportació a la humanitat. I per a què volem intel•ligència artificial si ja ens va bé sense cultivar la natural?

De vacances
Les vacances i el cel
DAVID CIRICI
| Actualitzada el 10/07/2011 00:00
Les vacances són un invent pervers: una manera d'aconseguir que ajornem indefinidament el moment d'aturar-nos a pensar si estem satisfets amb la feina i amb la vida que fem.
Pensar en les vacances, planejar-les, comprar els bitllets d'avió amb mesos d'antel•lació i anar al gimnàs per estar en forma a la platja és com pensar en el cel i en la vida eterna, i confessar-nos, i fer bondat, per assegurar-nos la felicitat en un altre món.
De la mateixa manera que el creient suporta les misèries de la vida gràcies a la promesa del cel, la secretària assetjada, el conserge d'un museu sense visitants o el professor d'institut sense vocació suporten el seu calvari amb la idea que faran tres setmanes de platja a Salou, en un hotel amb piscina i bufet lliure.
Els caps de setmana formen part del mateix engany. Es tracta que l'alienat tingui petits tasts de felicitat, com els que té el creient quan se li perdonen els pecats. Però no proposo pas de suprimir les vacances.
El que proposo és no confiar la felicitat ni al cel ni als dies en què no treballem. I si a més a més tenim vacances, fantàstic. I si també tenim cel, collonut.
La gent amb ulleres sembla més honesta i troba feina amb més facilitat

Culpable per dur ulleres
DAVID CIRICI
| Actualitzada el 29/06/2011 00:00
En una ocasió, parlant de l'holocaust, un amic d'origen jueu em va comentar que Hitler havia assassinat sis milions de jueus, més de mig milió de gitanos i sis ciclistes. Òbviament, si queies en la trampa de preguntar pels ciclistes és que donaves per descomptat que hi devia haver alguna raó per matar jueus o gitanos. Dilluns em va passar el mateix en escoltar la notícia que els khmers rojos de Pol Pot assassinaven sense pietat els que, com jo, duien ulleres. Tampoc hi ha cap diferència de fons entre el fet que un govern es dediqui a matar gent que porta ulleres o a matar gent en funció de qualsevol altra mena de classificació arbitrària, encara que ens pugui semblar que no ho és. I si ens ho sembla, malament. Però no vaig poder evitar de pensar: i per què la gent que porta ulleres? Sembla ser que en la construcció mental d'aquests individus les ulleres eren -com parlar idiomes estrangers- un signe de cultura i d'educació burgesa, de riquesa i, finalment, de contrarevolució, com se suposa que ho era el barret durant la Segona República, que va ser radicalment substituït per la gorra.
Aquestes classificacions dels humans estan força arrelades. Quan era petit, el primer de la classe duia ulleres. I a mi les ulleres em van fer renunciar al futbol i a les baralles de pati i decantar-me per distraccions més intel•lectuals. Els fabricants d'ulleres han hagut de lluitar tota la vida contra aquesta manera de veure les coses que els cànons estètics estableixen: els guapos i les guapes de les pel•lícules no duen ulleres. Només en duen les bibliotecàries i els lletjos, com Woody Allen o com Superman quan es disfressa de Clark Kent. Llegeixo a la xarxa que, segons diversos estudis, els nens consideren més honestos i intel•ligents els companys que duen ulleres. I que la gent amb ulleres troba feina amb més facilitat.
Les ulleres, encara tenen alguna cosa a veure amb la cultura? Repasso els consellers de Cultura de la Generalitat postfranquista i descobreixo que tots duen ulleres (Max Cahner, Joan Rigol, Joaquim Ferrer, Joan Guitart, Jordi Vilajoana, Caterina Mieras i Ferran Mascarell), llevat de Joan Maria Pujals, a qui només recordo per la seva poc afortunada baralla amb Josep Maria Flotats. Però tot canvia. Ara, suposo que per passar per honestos, els quatre processats de Cambodja duen ulleres.

L'arquitectura indignada gasta 0: són escombraries i no consumeixen energia
Premi FAD d'arquitectura per als 'indignats'
DAVID CIRICI
| Actualitzada el 22/06/2011 00:00
Val la pena aturar-se un moment a valorar l'arquitectura barraquística que els indignats han anat construint a la plaça de Catalunya. L'arquitectura indignada respon a un programa molt elemental: la creació de petits espais coberts que tenen la doble funció d'aixoplugar reunions i de fer d'oficina d'atenció al públic, amb una façana oberta on sol haver-hi un taulell. De seguida constatem que no és una arquitectura amb pretensions creatives, i que l'originalitat no els ha preocupat gens ni mica. També veiem que els materials de construcció no han estat triats amb cap més altre criteri que el de no gastar ni cinc. Hi dominen els palets, els plàstics i les capses de cartró i el cordill de polipropilè. El mobiliari també prové dels que podem trobar pel carrer els dies de recollida de mobles i trastos vells. En general les construccions són tan pretecnològiques que s'hi utilitza més cordill que no pas claus i cargols. En aquest món global, les barraquetes construïdes pels barcelonins de la segona dècada del segle XXI són pràcticament idèntiques que les barraquetes per a la venda de fruita que et pots trobar en una carretereta de Mali o de Burkina Faso.
Una de les construccions més enginyoses utilitza la canya com a element estructural. Com a l'escenografia de l'adaptació que Peter Brook ha fet de La flauta màgica , la canya del país és un bon material per proclamar la humilitat en temps de crisi. Al sostre, s'hi utilitzen feixos de canya lligats amb cordill de plàstic, talment el fasces que simbolitzava l'autoritat republicana de Roma, clara referència a la força de la unió.
D'acord amb les bases dels premis FAD, potser l'arquitectura indignada no té ni la qualitat ni la voluntat d'innovació que han de tenir les obres premiades. Però supera amb escreix la pretesa bondat mediambiental dels edificis premiats fins ara. No n'hi ha prou a gastar menys per dir que ets ecològic. En canvi, l'arquitectura indignada gasta 0, perquè són escombraries convertides en espai i no tenen cap mena de consum energètic. Però si l'arquitectura indignada es mereix un FAD és pel seu rendiment social. Gràcies a aquestes instal•lacions precàries la plaça de Catalunya, que mai no ha funcionat com a plaça, s'ha convertit en un lloc on passen coses. Una lliçó per als urbanistes i els polítics que mai no han sabut què fer-ne.

El dia després de la batalla
17/06/2011 00:00
Avui la policia no deixava entrar al Parc de la Ciutadella. Suposo que les parelles d'amants s'han perdut pels parcs una mica més desangelats de la Vila Olímpica, que els jugadors de petanca han hagut d'optar per alguna placeta del barri de la Ribera, i que els corredors de fons han optat per baixar fins a la platja i anar fins a l'hotel Vela, itinerari que trobo més entretingut que no pas córrer pel parc, encara que et porti fins a un dels edificis més espantosos de Barcelona.
M'he passejat pel perímetre de la Ciutadella, i d'estralls dels fets d'ahir n' hi havia ben pocs. Per sort. A part d'algun contenidor cremat, i d'alguna pintada en algun camió d'escombraries, els indignats només van fer alguna intervenció artística de perfil més aviat baix, com ara pintar un semàfor i una font de color de rosa, i dibuixar del mateix color, a l'asfalt, l'emblema que representa el moviment, damunt del qual algú altre hi ha dibuixat la A anarquista, perquè quedi clar que fins i tot a l'hora de les pintades el debat és viu i s'admeten totes les opcions. A la vorera, i en anglès, suposo que per mirar de donar relleu internacional a la revolta, s'hi pot llegir un insult als polítics.
Medicina alternativa
Avui a la plaça de Catalunya, els que resisteixen a les seves paradetes i tendals barraquístics estaven més desinflats. No hi havia cap entusiasme a les converses. Hi havia molt poca gent, i gent més aviat gran, i cap assemblea, cap reunió de més de cinc o sis persones. A poc a poc, s'hi veuen infiltrats, que potser els indignats veuen amb bons ulls, però que els portaran a la perdició. No em refereixo als violents, sinó a algun barceloní d'origen pakistanès, per dir-ho a la manera de l'alcalde Hereu, que hi ha instal•lat la seva farmàcia alternativa, a una noia de pell fosca li ofereix massatges ayurvèdics, i altres elements que fumen porros toquen els bongos i em sembla que divaguen per mons molt allunyats dels de la crítica a la democràcia parlamentària i les noves estratègies revolucionàries que possibilita la xarxa.
També s'hi veuen molts turistes que fan fotos del campament, i segur que al vespre, des de l'hotel mateix, les pengen al Flickr i al Facebook i escampen la idea que la plaça és una mena de mercat alternatiu amb molt bon rotllo. Hi he vist un grup de turistes amb cresta que semblaven haver comprat un viatge organitzat per viure en directe aquest sorprenent fenomen social. No en dubteu: de la mateixa manera que el maig francès va popularitzar el barri llatí, i va facilitar que es convertís en una successió de restaurants barats per a turistes, o que el famós barri lliure de Chistiania, a Copenhaguen, va acabar acollint riuades de turistes que hi anaven a veure com els peluts cultivaven maria o com les mares hi practicaven l'alletament a demanda, entre altres curiositats, la plaça de Catalunya dels indignats , amb la seva arquitectura de canyes i plàstics, talment un campament de refugiats d'unes inundacions monsòniques, i amb les seves casetes penjades als arbres, es pot acabar convertint en un atractiu turístic més d'aquesta ciutat tan fantàstica que tenim. L'únic consol que ens queda és pensar que, de fet, la plaça de Catalunya és un espai malaguanyat, més aviat poc afortunat, i que només ha funcionat com a plaça amb els concerts gratuïts, les protestes en contra de la guerra, i ara amb els indignats . Si la cosa es consolida, de la mateixa manera que s'han sotmès a examen i a llicència municipal les escultures de la Rambla, ben aviat els tocarà fer un examen als indignats , a veure si sense rastes i venent mel d'Arbúcies pots ocupar la plaça, o si resulta imprescindible saber insultar diputats i no tenir cap mena de respecte per aquest país nostre tan poc respectat.
País seriós?
Comprem-li una jaqueta nova a la diputada Montserrat Tura a càrrec del pressupost del Parlament, procedim a repintar el semàfor i la font ornamental, passem full ràpidament i oblidem-nos d'aquesta lamentable història que posa en evidència, i per això ens avergonyeix tant, que amb les nostres institucions s'hi atreveix tothom. Si volem ser un país seriós, tenim feina, però el que no s'hi val és intentar-ho arreglar amb judicis i penes exemplars per a aquests nois que escopien, insultaven i escampaven contenidors de vidre reciclat (qui signa va veure això i molt més en rigorós directe, perquè treballa a tocar de la Ciutadella), perquè tot el que es mereixen és una bufetada i a dormir.
Els mossos podrien fer unes pel•lícules que omplirien les sales de cinema del país

Felip Puig i Lars von Trier
DAVID CIRICI
| Actualitzada el 15/06/2011 00:00
El conseller Felip Puig ha volgut compensar el conseller Mascarell, un dels més perjudicats per les retallades, amb una idea magnífica: que els Mossos d'Esquadra portin videocàmeres al casc, una fórmula molt enginyosa que no només millorarà la seguretat dels nostres agents, amenaçada per alguns indignats violents, sinó que permetrà promocionar la producció audiovisual des del departament d'Interior.
Gràcies a uns quants milers d'agents convertits en càmeres mòbils, tindrem un material audiovisual de primer ordre sobre desallotjaments d'okupes i d'indignats, atracaments, persecucions de lladres, avisos a prostitutes de carretera i als seus clients, entrades en habitatges de sospitosos i corredisses d'algun ximplet enmig del Camp Nou: un retrat viu de la Catalunya del segle XXI que, amb un bon muntatge, ompliria els cinemes del país. Des d'ara, tots som protagonistes d'una gran pel•lícula.
També és una bona notícia el fet que Felip Puig, conservador de mena, aposti per l'avantguarda formal i vulgui ser fidel a l'anomenat vot de castedat , nom que reben els 10 manaments de Dogma 95, el conegut moviment creat per Lars von Trier i altres directors de cinema danesos. En efecte, coincidint amb Dogma 95, els Mossos rodaran en espais naturals sense decoració afegida, amb so directe, en colors, sense trucs ni manipulacions del material, sense un guió artificiós, i sempre accions que passin ara i aquí. I suposo que Felip Puig farà com Lars Von Trier a les seves pel•lícules i tampoc apareixerà als crèdits. Queden, però, dos problemes a resoldre. El primer és que Dogma 95 no admet que surtin armes a les pel•lícules, perquè aleshores deixen de ser quotidianes i familiars. I el segon és que s'ha de rodar amb pel•lícula de 35 mil•límetres, i les càmeres d'aquest format pesen una mica massa per dur-les al casc.
Ens hem de felicitar per l'enginy del conseller. La cultura ha de ser transversal i ha d'impregnar la feina de totes les conselleries. En aquest cas és evident que l'aposta de Puig és més cultural que policíaca, perquè per saber si els Mossos atonyinen i bastonegen o no amb tota correcció un indignat, i si l'indignat protesta o no amb tota correcció, l'indignat també hauria de portar una videocàmera agafada a les rastes o a la barretina. I això ja seria massa car.

Una llauna
DAVID CIRICI
| Actualitzada el 01/06/2011 00:00
S'acosten les festes de final de curs de les escoles. Que no ens passi res. Les de la guarderia dels meus fills petits eren insuperables. Als tres anys van disfressar els nens amb tupès i ulleres de sol i els van fer representar una estranya escena de seducció en què les nenes, pintades i amb faldilla curta, els refusaven mentre sonava Love me tender . Molt educatiu. Mal gust a part, el que sol fallar a les festes de final de curs és la qualitat: obres de teatre que no s'acaben mai, actors que no s'han après el text i concerts en què els petits pianistes amb prou feines toquen En Joan petit quan balla amb un sol dit. Hi ha la idea que una festa de final de curs, ja se sap, és això, i que graciosos que estaven els nens. Però jo sóc de l'opinió que són la base de la cultura, molt més que les escoles de música i de teatre o que les entitats culturals de tota mena. I que no tenen per què ser una llauna.
Per això, en les dues ocasions en què he vist la cantata que, de fa uns anys, l'Auditori de Barcelona encarrega cada any a un músic i a un lletrista diferents, i que assagen durant tot l'any centenars de nens, he celebrat que algú apliqui criteris d'exigència i de qualitat en aquesta mena d'actes. La cantata escolar no deixa de ser una festa de final de curs de la classe de formació musical. I no només està bé la música i el text, sinó que són magnífiques les coreografies i la direcció escènica. Però el millor de tot són les veus dels nens: se saben les cançons, afinen i, sobretot, emocionen, en una clara demostració que amb assajos i amb rigor es poden aconseguir resultats excel•lents. I no hi ha res més emocionant que la veu de cinc-cents nens cantant alhora.
La cantata educa en el bon gust i en la feina ben feta. És als antípodes de la condescendència amb què tractem la gran majoria de festes de final de curs. ¿Per què som exigents amb els trencats, les capitals de comarca de Catalunya o l'ús de la ce trencada i som tan benèvols amb les festes de final de curs?
En un intercanvi cultural entre escoles vaig tenir ocasió de comparar la festa de final de curs d'una escola musical catalana amb una de Txèquia. Sense paraules. Endevineu quin dels dos països té més músics a les orquestres europees, més públic a les sales de concert i més quartets d'aficionats que toquen per divertir-se.

25 /05/2011
Alcaldes, retalleu en monuments.
Enmig d'aquesta desgraciada campanya electoral algú va apuntar, per sort sense gaire èxit, la necessitat de donar contingut a l'obelisc de tenim, a Barcelona, a la Diagonal amb passeig de Gràcia. Un cop retirada la Victòria franquista de Frederic Marès (que també és autor, coses de l'ofici, del monument a l'anarquista Francesc Layret, a la Ronda de Sant Antoni), es veu que hi ha gent que pensa que el llapis no pot anar sol i que necessita ser completat amb algun altre objecte que serveixi d'homenatge a alguna persona o a alguna idea com ara la Llibertat o la Pau.
Però el problema és la cosa, no la idea. Deixem el llapis en pau, perquè en aquest país nostre això dels monuments no ho toquem gaire bé. Sembla ser que ens va el tema mortuori, perquè estan bé el monument al president Companys, a Montjuïc, el del Fossar de les Moreres, i el cementiri nou d'Igualada, d'Enric Miralles, amb valors escènics molt interessants. Però hem tingut grans fracassos, com el desafortunat monument a Francesc Macià a la plaça de Catalunya, una de les darreres intervencions de Subirachs abans que tinguéssim la sort que es tanqués de per vida a la Sagrada Família, o la grotesca i antiquada escultura del monument a Francesc Cambó, per sort sempre tan cagada pels coloms com es mereix. I tenim bona part de les rotondes de l'entrada dels nostres pobles i ciutats empastifades amb baluernes enormes que pretenen homenatjar la indústria del ferro, els pescadors, els vinyataires, les treballadores del tèxtil, la dona, els miners, els castellers o l'oli d'oliva. No sé per què els alcaldes tenen la dèria de decorar-les, tan boniques que són amb herba, i hi planten sempre alguna cosa, una barca, una àncora o algun bunyol d'un escultor local.
És cert que també tenim bons autors de monuments, com el valencià Adreu Alfaro, amb peces tan encertades com el monument a la dona treballadora, a Terrassa, o el conegut Català Power, una de les còpies de la qual és a la plaça major de Banyoles. Però com que no li podem encarregar tot a l'Alfaro, suggereixo als senyors alcaldes i a les senyores alcaldesses que, si més no mentre duri la crisi, retallin en monuments. Tot això que ens estalviarem. Ningú protestarà. Només algun escultor local, però aquesta pèrdua de vots és assumible.

L'idioma dels polítics
18/05/2011 00:00
Abans de dir alguna cosa inconvenient, val la pena deixar ben clar que tant el català esforçat del president Montilla com el de l'entranyable Alberto Fernández Díaz són, precisament gràcies a les seves limitacions, els millors exemples de l'aposta pel català com a llengua comuna. En el cas del segon, a més, en contra fins i tot de la tossuderia bilingüe del seu partit, perquè durant la campanya s'expressa principalment en català.
Dit això, trobo que també es pot dir que sembla desitjable que els líders polítics tinguin una bona competència lingüística. Potser no cal que assoleixin el nivell de Manuel Azaña o d'Andreu Nin, bons escriptors i traductors, ni tan sols el de Felipe González, excel•lent orador i articulista, perquè de gent amb una llengua tan sòlida se n'està perdent la mena, tant en català com en castellà. Però no els faria cap mal parlar i escriure una mica millor. Entre els que el tenen com a llengua materna, n'hi ha que s'hi esforcen i n'hi ha que no. Hi ha les aptituds, esclar, però també hi ha l'opció personal, que no sempre té relació amb la ideologia de partit. A les darreres eleccions, els candidats amb més competència lingüística eren, de llarg, l'espanyolista Alicia Sánchez-Camacho i el republicà Joan Puigcercós, mentre que a les municipals el nacionalista Xavier Trias comparteix les dificultats, molt especialment d'ordre fonètic -i no em refereixo als defectes de pronúncia, sinó a l'ensordiment de les consonants-, amb Alberto Fernández Díaz.
Procuren millorar el seu català, els nostres polítics? Per citar personalitats d'un mateix partit, el president Jordi Pujol, malgrat haver estat educat a l'escola alemanya i durant el franquisme, té un català sòlid i especialment ric, i segur que no és per ciència infusa. Res a veure amb el del diputat Duran i Lleida, i a anys llum del de la presidenta del Parlament, la barcelonina Núria de Gispert.
Ho reconec. M'he embolicat en un tema massa ampli per resoldre'l en tan poc espai. Potser val més que acabi amb el millor exemple de la pobresa conceptual i retòrica d'aquesta campanya, l'eslògan A mi m'agrada Barcelona , amb una repetició pronominal emfàtica més pròpia d'una criatura que d'un alcalde. Vol ser alcalde, i no poeta, direu. Doncs a mi, parlant com un nen, no em convencerà.

Elogi dels eslògans de poble
11/05/2011 00:00
A la plaça de Serrat, un poblet que pertany al municipi de Queralbs, i on només hi ha una família que hi visqui tot l'any, hi ha una pancarta on diu "Pensem en positiu". Hom diria que és la benvinguda a un centre de meditació transcendental instal•lat al poble. Però no: es tracta de la campanya que CiU adreça a aquesta única família, que són gent alegre i positiva de mena.
I és que els eslògans genèrics és difícil que encaixin a tot arreu. Una estratègia que pot funcionar és la d'utilitzar eslògans que no encaixin absolutament enlloc, que és el que ha fet ICV-EUiA amb aquest estranyíssim "Ningú pot retallar les teves idees", que sembla propi d'una acadèmia de tall i confecció. Costa relacionar la frase amb els problemes d'un taxista de Cornellà o d'un pagès de Deltebre. Però se suposa que el taxista i el pagès no diran que no l'entenen per no ser titllats de ximples.
L'altra fórmula és deixar que cada candidatura es faci un eslògan a mida. El PSC ha optat per aquesta via. A Ripoll, per contestar al "Pensem en positiu" de CiU diuen "Treball en positiu", i es queden tan frescos amb l'absurditat de la frase. A Tona el PSC diu "Primer les persones", eslògan copiat del que va fer servir CiU a les autonòmiques del 1999, i coincideix amb "A Sant Adrià, primer les persones", que fan servir els d'ICV-EUiA. Per coincidències, la de Santa Coloma, on CiU s'escapa del genèric i diu "El canvi que Santa Coloma necessita" i coincideix gairebé textualment amb el PP, que proclama " El cambio necesario ".
Les candidatures que van per lliure proposen coses adotzenades que s'obtenen si barregem les paraules junts, entre tots, futur, millor, endavant, fem i compromís i hi afegim unes quantes preposicions: "Junts pel futur", "Un compromís per anar endavant", "Entre tots fem un [nom del poble] millor", etc. Per això aplaudeixo quan algunes candidatures vagin una mica més lluny i inventin coses, encara que siguin un bunyol, com ara el còmic "Reviu Sant Feliu" o "Tots som poble, tots som planers", amb un doble sentit una pèl agosarat. El que és una llàstima és el d'una candidatura d'Amposta que proclama: "Atreveix-te. Vota Toni". Perquè posats a atrevir-se, aquest candidat podria haver utilitzat el seu cognom. Resulta que es diu Espanya! "Atreveix-te. Vota Espanya". Guanyaria, perquè l'humor té premi.

| 04/05/2011
Ja no podem anar despullats pel carrer

Finalment s'ha imposat el seny i, en una decisió tan difícil com discutida, l'alcalde de Barcelona ha aconseguit que, des d'ara, anar despullat pel carrer, encara que només sigui de mig cos cap amunt, estigui prohibit i sigui sancionable amb multes comparables a les que et poden posar per no recollir la caca del gos o per orinar en una cantonada, i molt més importants que les que ara per ara no et poden posar per construir un edifici de mal gust, obrir un restaurant sense saber cuinar, parlar a crits amb el mòbil en un lloc públic, enganyar la gent amb la promesa de milers de llocs de treball, anar amb abric de bisó, anar amb cotxe oficial el Dia sense Cotxes, fer anar les minyones amb vestit de minyona, o trigar més de cent anys a decidir-te a publicar el teu diari en la llengua del teu país, per citar només algunes de les coses que podrien ser objecte d'una normativa sancionadora. Això, deixant de banda les coses per les quals et poden multar i engarjolar i ni et multen ni t'engarjolen, com ara gastar-se en cases, viatges, luxes i casaments els diners que l'administració i els patrocinadors et donen per fer música des d'una institució cultural, subvencionar il•legalment un partit polític o dir que tens títols universitaris que no tens.
Gràcies a la nova normativa sancionadora sobre la nuesa, quan siguem a la fruiteria ja no haurem de veure l'estranya barreja que es produïa en aquesta mena de comerços especialitzats: tots despullats triant els melons i les figues, escollint raves i peres, pesant patates i pastanagues, tocant llimones, agafant carbassons i cogombres. A l'autobús, ens estalviarem el contacte dels greixos, dels culs, dels pèls púbics entresuats. A les cues del cinema, la incòmoda sensació de formar una cadena de sexe anal entre desconeguts. Benvinguda la norma, perquè era imprescindible. Especialment en temps de crisi, perquè animarà els eixos comercials i els mercats de roba de tot el país. El cert és que a Barcelona tenim un únic exemplar d'individu que vagi sempre despullat pel carrer. De vegades baixa amb bicicleta per la rambla de Catalunya. Du el membre tatuat, i el cas és tan singular que comença a sortir a les guies turístiques. ¿Era pensant en ell, que s'ha fet la normativa? Si és així, més disbarat encara, perquè el país necessita coses tan úniques com ell, Messi i la Sagrada Família.

27 de març de 2011
Avui la Moreneta no té copa
Si el Barça hagués guanyat la Copa del Rei, probablement s'hauria esperat fins avui per pujar-la a Montserrat i oferir-la a la Mare de Déu en el seu dia, que és avui. Imagineu-vos que, a les envistes del monestir, en Puyol aixeca el trofeu per mostrar-lo a les càmeres de televisió que acompanyen l'autobús, i li cau per la finestra amb tan mala fortuna que, després de rodolar una mica, va a parar sota les rodes. ...

20/04/2011

13/04/2011
Sis-cents catalans immortals
Només l'Ara ha publicat la notícia que un veterinari de Barcelona elabora un elixir a base d'embrions de pollastre que garanteix la vida eterna. Sembla ser que hi ha uns sis-cents privilegiats que li compren l'elixir des de fa temps, i que els fa efecte, perquè si les calbes, la flaccidesa als pits i als braços, la penjarella del coll, les arrugueteds damunt del llavi o la força de l'erecció haguessin seguit el seu procés natural, haurien deixat de prendre'n. Suposo que aquest diari ha volgut escampar la notícia perquè l'invent beneficiï tothom, i no només els de sempre. Però els sis-cents immortals es deuen haver confabulat perquè la informació no s'escampi: no els interessa que el nombre de persones immortals creixi sense aturador.
Posem que el veterinari hagi exagerat una mica i, enlloc de fer-nos eterns, l'elixir només ens faci viure mil anys. Són faves comptades: si visquéssim mil anys, i tots ens conservéssim joves i no ens moríssim, ens aniríem acumulant de tal manera sobre el planeta que, en ben poc temps recordaríem amb la nostàlgia dels bons temps les cues a la Massella, l'amuntegament de cossos a les platges del Maresme o els embussos a Santa Margaridea i els Monjos.
Per culpa de l'elixir, els polítics, per bons que fossin, se'ns eternitzarien. Mil anys escoltant la peculiar pronunciació de Rajoy o de Xavier Trias serien tan insuportables com mil anys d'idees ecologistes de l'Imma Mallol. L'eternitat no facilitaria la renovació, i acabaríem tan tips de Justin Bieber i de Mourinho com, enacara que sembli impossible, de Guardiola, Inista, Xavi o Messi. Per no parlar del vostre cap de secció, si treballeu en uns grans magatzems, del vostre delegat, si treballeu a la banca, o del vostre caporal si sou mosso d'esquadra.
Qui deuen ser els sis-cents immortals? Per la seva careta de nen i la poca pressa que té a millorar el seu català, sospitaria de l'Alberto Fernández Díaz. Però el delaten les arruguetes. Per la seva cabellera rossa i la seva regatera, sospitaria de Pilar Rahola. Però no té la paciència d'una persona immortal. En canvi, ¿heu observat la impertorbable actitud de Miquel Iceta davant la crisi socialista? ¿Heu vist com es prepara Jordi Pujol per liderar una Catalunya independent? ¿Us heu adonat que Lluís Llach anuncia que torna? Me'n falten 597...

06/04/2011
Intolerància zero
La setmana passada vam viure dos episodis d'intolerància que trobo interessants de comparar: la crema d'un Alcorà en una parròquia evangelista de Florida, als EEUU, i la interrupció d'un espectacle teatral, a Barcelona, per part d'uns espontanis que cridaven coses tan estranyes com ara viva Cristo Rey. El primer va prendre volada internacional, perquè va tenir conseqüències milers de quilòmetres més lluny, amb protestes que han provocat desenes de morts, i perquè ha merescut la condemna per part de l'ONU, d'Obama i d'altres caps de govern. El segon tot just ha estat una notícia local.
Si no fos per la funció simbòlica, pel valor de comunicació que tenen algunes coses, el segon episodi seria molt més greu que el primer. A les novel.les de Vázquez Montalbán, Pepe Carvalho encén el foc amb els llibres de filosofia que no suporta, i un amic meu, en un gest més cívic, va llençar L'ombra del vent de Zafón, a mitja lectura, en un contenidor de paper i cartó. Cremar un llibre, sobretot si l'has comprat tu, no és pas res de l'altre món. Als Estats Units, amb la condició que sigui teva, pots cremar la bandera. En canvi interrompre una funció de teatre perquè no t'agrada, és sempre greu.
De manera que els fets són més o menys greus en funció del valor simbòlic que els atorguem. En tots dos casos, els provocadors dels episodis són persones de conviccions religioses, o si més no parlen o criden en nom de la religió. Però de la mateixa manera que els actors i el públic del Nacional van reaccionar amb absoluta serenitat, i ningú no es va llançar sobre els intolerants per escanyar-los o degollar-los sense preàmbuls, faríem bé de considerar que els qui busquen provocar la gent a través dels símbols són senzillament uns sonats. Per sort, que algú cremi una Bíblia, un Alcorà o una còpia barata de la Mare de Déu de Montserrat, una bandera catalana o una d'espanyola, ens afecta cada vegada menys. Però potser ens hauria d'afectar una mica més el que no és simbòlic, com és ara que es pugui presentar a les eleccions un partit xenòfob, i no un de basc independentista, o que l'entitat E-cristians, presidida per l'ex conseller Josep Miró i Ardèvol miri d'impedir, en nom de la moral i de la religió, i encara que sigui d'una forma més civilitzada que interrompent la funció, que veiem una obra de teatre. En el meu cas ho ha aconseguit, perquè gràcies a ell les entrades s'han exhaurit i m'he quedat sense.

30 de març de 2011
Versos per a casaments i funerals
Dissabte passat una amiga meva va anar en un funeral. Els van repartir un recordatori amb un poema signat per Miquel Martí i Pol. Una amiga seva li va comentar, xiuxiuejant: però, no tenia dos fills, només? La meva amiga no va voler deixar-la en evidència i li va dir que, sí, i que en Pol devia ser el company d'en Martí. Ara la gent no s'amaga d'aquestes coses, va afegir.
Encara que hi hagi gent que el confongui amb els tres fills del difunt, Miquel Martí i Pol és el principal subministrador de poemes per a bateigs, casaments per l'església i pel civil, i enterraments laics o religiosos. Com a poeta, és el més semblant a aquestes empreses que fan imitacions de pergamins amb el text apropiat per una declaració d'amor, un comiat per jubilació, un aniversari de gos o la celebració del dia de la mare.
En una de cada dues cerimònies apareix alguna cosa de Martí i Pol. També tenen molta sortida Joan Maragall, Salvat-Papasseit i Montserrat Abelló, però res és comparable a l'èxit del poeta de Roda de Ter. Durant els pròxims seixanta-dos anys els drets d'autor de la seva obra continuaran vigents. En aquests 62 anys podem calcular que naixeran uns cinc o sis milions de catalans, alguns dels quals es batejaran, i la majoria es casaran. Només els cinc milions que es casaran en 62 anys fan un total de dos milions i mig de cerimònies, perquè la gent es casa de dos en dos, i les paraules de Martí i Pol sortiran en més d'un milió. Ara tingueu en compte que els capellans i regidors que casen llegeixen les seves paraules davant d'un públic més nombrós que el de molts teatres, posem unes dues-centes persones. Això seria com vendre dos-cents milions d'entrades i superar fins i tot el El mètode Grönholm d'en Galceran.
Durant aquests 62 pròxims anys possiblement es faran uns cinc milions de cerimònies de comiat, en esglésies o en tanatoris. Només que hi hagi recordatoris amb poemes seus en la meitat de les cerimònies, i que se n'imprimeixin unes tres-cents, són set-cents cinquanta milions.
Si els hereus cobressin 10 cèntims per recordatori de traspàs i 10 més per cada convidat al casament, haurien de cobrar uns noranta-cinc milions d'euros. Però em temo que no serà així. Pobre Martí i Pol. El pirategen tant com poden, i el confonen amb en Miquel, en Martí i en Pol. I és que no som res.

23 de març de 2011
Un alcalde amb tricorni.
A quarts de nou del matí baixava pel carrer Balmes amb la moto, mig adormit, i com que havia de girar cap a la dreta m'he posat darrere d'un autobús en el precís moment en què s'aturava al semàfor. I de sobte, allí al davant, a l'anunci del cul de l'autobús, entre dues banderes espanyoles, veig que l'alcalde de Barcelona fa una proclama de tricorni: Tot per Barcelona. He trigat uns segons de pànic a adonar-me que, en realitat, les banderes espanyoles eren els dos grans reflectors grocs, encerclats de vermell, que du aquest model d'autobús, en unes proporcions similars, pel que fa a les franges, que les de la bandera constitucional.
Està bé: no eren banderes espanyoles. Però tot i això el lema em segueix recordant aquelles casernes de poble que, quan érem petits, ens feien tant de respecte. Perquè allí dins hi havia el “cuartelillo”, un calabós on podies anar a parar si pispaves figues, et colaves al cinema o trencaves un vidre amb la pilota.
Els responsables del PSC deuen pensar que aquesta mena d'associacions només les fem quatre gats. I que, en tot cas, que la campanya recordi el lema de la Benemèrita no els fa cap mal. Al capdavall, les entitats de tota mena i les associacions de membres de la Guàrdia Civil que, de tant en tant, demanen que aquest cos de seguretat prescindeixi del seu lema, perquè segons diuen evoca el franquisme, són minoritàries, gairebé marginals. De manera que endavant. Si Tot per Barcelona us fa pensar en un alcalde amb tricorni, feu-vos-ho mirar. I si evoca el lema que figura als frontispicis dels quarters militars i les casernes de la Guàrdias Civil, quin problema hi ha? Ni l'exèrcit ni la guàrdia civil són el que eren. Ara treballen per la pau i vetllen per la democràcia. Però a més, què caram, la competència del PSC a Barcelona tampoc s'hi ha matat gaire. Com que el seu candidat es diu Trias, el lema és Tu & Trias. L'any 1983, com que el candidat, encara que fos un altre, també es deia Trias, doncs el lema també era Tu Trias. Els publicitaris, tornaran a cobrar per la pensada? I els de la campanya de l'Hereu, ¿cobraran per adaptar el lema inventat pel general Gil Yuste, l'any 1937, perquè figurés al frontispici de tots els quarters militars? Ben pensat, potser els partits ho fan per estalviar. En temps de crisi, de la mateixa manera que fem durar el cotxe vell, hem de reciclar els vells eslògans.
•1
16/03/2011
Posi'm el més senzill que tingui.
Quan vas a comprar una màquina de rentar i preguntes què tenen, sempre et diuen que això depèn del que vulguis, que és una manera de dir que depèn del preu. Si el que vols és que no sigui gaire cara, demanes que t'ensenyin les que estan més bé de preu. Sempre m'han agradat eufemismes com ara més complet, o més senzill, per referir-se, en realitat, al preu. Que una rentadora sigui més senzilla no vol dir que només tingui un botó per posar-la en marxa, i la rentadora més completa no va amb assecadora incorporada, ni canta la Traviata quan centrifuga. L'ús d'aquest eufemisme em resulta especialment màgic quan s'aplica a coses que no tenen parts, perquè en el cas d'una rentadora la idea que és completa em suggereix uns amortidors contundents i un bon embolic de circuits electrònics, però en el cas d'uns llençols, o d'uns mitjons, mai no he sabut què els pot arribar a fer més complets.
Als Estats Units la gent diu amb orgull que s'ha comprat una rentadora baratíssima. Als europeus sembla ser que, en general, no ens agrada comprar el més barat, i evitem parlar de preus, com evitem parlar de sous. Sovint fa l'efecte que el producte més barat no hi és perquè el compris, sinó per evitar-te el mal tràngol de comprar el més barat. Els botiguers solen fer cara de circumstàncies quan et presenten la rentadora més barata, com si es compadissin del teu sou. I si els preguntes si no renta bé et diuen que rentar si que renta, però que no és el mateix que aquella altra, que és més completa.
Amb la crisi, ha nascut un nou eufemisme per dignificar les coses barates: Ara hi ha outlets de tota mena de coses, i no tenen res a veure amb els primers outlets, dedicats a la venda de peces de marques de moda, tarades o de la temporada anterior. Outlet és la nova manera de designar les botigues de saldos. Una cosa és que amb la crisi, ens hàgim fet més pobres, i tota una altra és degradar-nos a comprar un llum de sostre en una botiga de quincalla. Gràcies a aquest eufemisme, ens podem fer la il.lusió que som molt llestos: hem descobert un outlet!
Potser seria millor que ens deixéssim d'eufemismes i féssim més cas de l'estratègia contrària, que és la que fan servir alguns venedors de pneumàtics, amb rètols que diuen coses com ara No sea tonto y cómprelos a mitad de precio AQUÍ.

9/03/2011
M'han pispat el violí
El vaig deixar al seient de darrere del cotxe i una hora després havia desaparegut. Al principi ho vaig considerar un senyal d'un canvi cultural important. Per això en parlo en aquesta secció. M'explico: fins ara els lladres i pispes es dedicaven a les joies, als rellotges i als diners en efectiu. Tenim una mitjana, a Catalunya, d'un robatori en una joieria cada dia, i de 70 robatoris diaris en pisos i cases. També es pispen béns culturals, com ara retaules gòtics o quadres de Miró, però en general els autors del robatori no tenen una especial passió per l'art. Els pispen per vendre'ls.
Però el furt d'un violí de dins d'un cotxe és tota una altra cosa. No me'l van pispar per vendre'l. Per vendre'ls es pispen els grans violins, però es evident que si no l'agafes d'un museu, o d'un concertista reconegut, com va passar a Londres pels volts de Nadal, no ensopegaràs amb un Stradivàrius. Els pispes de violins ha de ser com els de bicicletes: els pispen per fer-los servir.
De manera que el primer que vaig pensar és que, dins de la desgràcia, que és molta, aquest furt tenia alguna cosa de positiu. Marcava un canvi de tendència. Pispar un violí per fer-lo servir, per donar vida a les sonates i a les partites de Bach, per aventurar-se amb el dificilíssim concert de violí de Nielsen o per fer jazz, em sembla un gran pas endavant si tenim en compte d'on venim. Passar de pispar gallines i porcs, o de pispar criatures, com sembla que es feia durant el franquisme, a pispar violins, és un indicador d'un canvi moral i cultural de primer ordre.
Vet aquí una veritat indiscutible: a més cultura, més robatoris de violins. Entusiasmat amb la idea, he consultar les estadístiques d'objectes robats, a veure si realment els violins van cada vegada més buscats, i he vist que el més cobejat continuen sent les joies i els rellotges, i coses tan prosaiques com els cd dels cotxes i els navegadors GPS. Els violins ni hi apareixien.. He tafanejar les exposicions virtuals d'objectes pispats que fa la policia nacional al seu web, però no hi he trobat ni el meu violí ni cap altre. A la xarxa és ple d'associacions que es queixen dels robatoris de bicicletes, però no n'hi ha ni una que es queixi de la desaparició de violins.

Llàstima. La il•lusió m'ha durat ben poc.
•1
02/03/2011
Que hi segui l'alcalde.
Si sou tranquils de mena potser sabeu obrir un tetrabrik de llet i omplir-ne un got sense vesar ni una gota. Jo no. No sé si tallo massa o massa poc la cantonada, o si em precipito quan l'aboco, però per a mi els tetrabriks són un invent nefast, de manera que sempre que fan la seva glopada sobre la taula, penso en l'enginyer que se'ls va inventar. El veig en el moment de presentar l'invent, i veig els seus caps provant-lo. És evident que la taula els va quedar ben bruta, però l'invent va ser aprovat. A mi em sembla inaudit. Com em sembla inaudit que passés cap prova el disseny de tantes bosses de patates fregides -no totes- que intentes obrir i no cedeixen fins que, de cop, exploten en una gran alegria de patates al vol.
A Ripoll, el pont de la N-152 passa un pont, relativament nou, que canvia tres o quatre vegades de rasant. Suposo que mentre els feien van cedir els fonament. És un bunyol. En aquest cas penso en l'enginyer que el va fer i en els seus fills. M'imagino que el primer dia que hi passaven no es va poder estar de dir: aquest pont l'ha fet el pare. I els nens van callar, prudents, i van pensar: ostres, no li ha sortit gaire bé.
Però l'invent que em resulta més inexplicable de tots que algú aprovi, i en tants pobles i ciutats, és el dels bancs individuals aïllats, separats deu o quinze metres d'altres seients individuals també aïllats. Podeu contemplar aquest disbarat, aquestes escultures a la solitud humana, en parcs i places de tot el país, especialment si tenen pretensions de disseny i modernitat.
Em sorprèn que tants alcaldes i alcaldesses hagin aprovat la idea d'encastar en el ciment municipal una cadira solitària. Aquesta modalitat de seient potser tindria algun sentit en un racó ombrívol, on algú volgués estar tranquil per llegir una estona. Però sovint els planten al sol, al bell mig de la terra erma. Són perquè no hi puguin dormir els sense sostre, que fan lleig? N'he parlat amb alguns alcaldes, i es fan l'orni. El de Barcelona, té alguna explicació de les seves, amb aquest to de professor d'EGB amb què se'ns adreça, per a les cadires solitàries dels parcs, més pròpies d'un càstig escolar que d'un parc públic? I el candidat convergent, els posarà companyia, si guanya?

23/02/2011
Elogi dels embussos
Parlo d'autopistes i d'embussos amb un amic, i em contesta que ell no fa res per evitar-los perquè ni el posen especialment nerviós ni considera que siguin una pèrdua de temps. Diu que mentre està embussat busca alguna emissora on facin música clàssica o contemporània, i que gràcies als embussos ha après molta història de la música i ha conegut l'obra de moltíssims compositors. Li pregunto de quins, convençut que el meu amic devia saber ben poca cosa de música i que em parlarà de Telemann o de Bartók, i em contesta amb un llarguíssim email on m'explica el seu entusiasme per la música contemporània, i on em recomana alguns dels compositors que ha descobert durant els seus embussos. Em diu que no em puc perdre György Ligeti, i que també són boníssims tot de danesos i de suecs que no no conec de res: Jørgen Bentzon, Finn Høffding, Herman D. Koppel, Knudåge Riisager, Niels Viggo Bentzon, Vagn Holmboe, Verner von Heidenstam i Pär Lagerkvist.
He comprovat que no se'ls inventa, de manera que realment el meu amic ha fet cultura gràcies als embussos. La seva idea em recorda un dels articles que va escriure Eugeni d'Ors abans de fer-se feixista, l'Elogi de la pluja, on afirmava que, per a l'establiment definitiu de la nostra civilitat, ens convindria que plovisquegés tres anys seguits, perquè de segur que la gent s'acostumaria a llegir més, a anar més al teatre, als ateneus i a les biblioteques.
No he trobat estadístiques que em permetin relacionar, país per país, embussos i cultura músical, però sí per constatar que la relació entre pluja i cultura és més un tòpic que una realitat. On es llegeix més, gairebé el doble que a Catalunya, és a Finlàndia, a Dinamarca i a Holanda. A Europa, Espanya, Grècia i Portugal van al darrere, com en economia, però a Portugal hi plou més que a Grècia. Al País Basc s'hi llegeix molt més que a Catalunya, on llegim lleument per damunt de la mitjana espanyola, i hi plou molt més. Però Galícia va al darrere, i hi plou tant com al País Basc, i moltíssim més que a Catalunya. De manera que més val aprofitar les ximpleries orsianes i les ocurrències del meu amic per constatar que el que ens passa és que associem l'audició de música i la lectura als moments perduts. Llegim massa als trens i als autobusos i poc a casa. I aprofitem massa les grips i els refredats per atrevir-nos amb Guerra i Pau o amb Anna Karènina. El meu amic només s'atreveix amb Ligeti quan és en un embús, però no va buscant embussos per poder escoltar música avançada. Resultaria absurd. Però no gaire més que llegir només quan no es pot fer res més.

16/02/2011
La conspiració dels fumadors de carrer
Els fumadors que baixen al carrer a fer la cigarreta són tot un món. Sovint se'ls veu en petits grups, però també n'hi ha que baixen sols, probablement perquè ja no podien resistir més la síndrome d'abstinència, i els seus companys no tenen tanta barra de sortir a fumar tantes vegades com ell. Quan fumen sols, o soles, tenen el mateix aire absent que les prostitutes de carretera. No se'ls veu integrats en l'entorn, observant el que passa a seu voltant. Se'ls veu perduts en una meditació ensopida, probablement sobre un tema poc important, i es miren la cigarreta i la cendra per no haver de mirar enlloc més, o per fer-se invisibles, perquè en general tenen un punt de vergonya i un cert sentiment de culpa.
La veritat és que cada vegada que surten al carrer viuen una petita experiència d'atur, de marginació, i gairebé d'indigència, perquè segons a quines hores i en quins barris, només coincideixen al carrer amb els van amb un bastó per remenar contenidors. A mi se'm fan especialment patètiques les fumadores que no s'han abrigat prou per baixar al carrer, i ajunten els genolls i s'arronsen amb una ganyota de fred, gairebé de dolor, mentre fumegen.
Però també hi ha grups alegres i desvergonyits, que viuen la pausa fumadora com sin fos una petita festa. De vegades formen redols de treballadors de diferents empreses. Només cal esperar que el grup es dissolgui per veure d'on provenien, i constatar que la prohibició de fumar a la feina està facilitant les relacions entre col•lectius tan diversos com les noies d'un centre de depilació i els informàtics d'uns empresa especialitzada en bancs de dades.
El fet d'haver de baixar al carrer a fumar tindrà les seves conseqüències. Els ajuntaments ja estan preocupats per l'increment exagerat de puntes de cigarreta a les voreres i als escocells dels arbres, convertits en cendrers municipals, i ja han hagut d'invertir en campanyes que proposen solucions tan complicades com els cendrers de butxaca. Els empresaris han de pensar fins a quin punt toleren aquestes sortides fumatòries, i han de valorar l'impacte visual que produeix entre els clients les reunions de fumadors davant de l'oficina bancària o la xarcuteria de luxe. Però mentrestant neix una nova cultura de la solidaritat entre els perseguits. Potser en preparen alguna. Perquè fumar al carrer, a més d'anar bé per lligar i per canviar de feina (perquè els d'un despatx coneixen els de l'altre i s'informen de com els va), també va bé per conspirar contra el sistema que els oprimeix.

dimecres 9 de febrer de 2011
Continuaré anant a 80
Ja poden canviar la normativa segons la qual se circulava a 80 per hora en bona part de les autopistes d'accés a Barcelona. Jo penso continuar anant a 80. Una vegada hem assumit la idea que a aquesta velocitat els meus fills i jo tenim menys possibilitats de patir un accident i contribuïm a millorar la qualitat de l'aire que respirem, no veig per què hem de canviar d'idea. Els arguments a favor de córrer més no m'han convençut. La idea que anar a 80 o a 100 no modifica en absolut ni la qualitat de l'aire ni el nombre d'accidents resulta tan absurda que sembla mentida que ningú s'ho cregui.
Però és evident que hi havia molta gent empipada amb la mesura. Són els conductors que, mentre va durar la normativa, se'm posaven al darrere i em feien senyals amb els llums perquè els deixés avançar. En aquests casos, aplicava el criteri de seguir impassible pel meu carril. Si jo vaig a 80, que és la velocitat màxima permesa, em sembla que no estic obligat a deixar passar a ningú. És més, impedint que passin els incívics que volen viatjar a 90 a a 120, vetllo per la seva seguretat i per la del planeta que compartim. Sí: era jo, estimat lector impacient, el que no et deixava avançar i t'obligava a anar des de la sortida del túnel de Santa Coloma fins a Montgat a aquesta velocitat tan poc excitant, tan cívica i tan ensopida.
Però ja no t'ho faré més. Ja no tindré dret a fer-ho. Continuaré anant a 80, i deixaré passar els que vulguin contaminar i assumeixin alegrement un major risc de morir esquarterats per la ferralla recargolada dels seus cotxes. Suposo que els impacients empipats amb el 80 van votar massivament les candidatures de CiU, que prometia canviar la normativa. Això em fa pensar que, a partir d'ara, els accessos a Barcelona estaran altament polititzats: pel carril de la dreta circularem molts dels votants d'alguns dels tres partits que van introduir la norma, i molt especialment els votants d'Iniciativa i els entusiastes de Joan Puigcercós, gran defensor dels 80. Pel del mig, ens avançaran els del vot indecís i els que voten una cosa i en fan una altra. I per l'esquerra correran, orgullosos d'avançar-nos a tots, els votants de CiU. Però ara els que els faran llargues i els tocaran el clàxon perquè els deixin passar seran els del PP, més convençuts que ningú que les autopistes són per córrer tant com es pugui i els bars i restaurants per fumar desesperadament.

dimecres 2 de febrer de 2011
Sostenibilitat ja no vol dir res
Hi ha una paraula que, en poc més de deu anys, ha passat de resultar incomprensibles a diluir-se en una insignificança de premi. Ara tot és sostenible, i es pretén que siguin sostenibles coses que no ho són per definició, com ara el cotxes que van amb benzina, encara que en gastin menys que abans, o arbres de Nadal metàl•lics, amb llumets alimentats per tracció humana, com els que planta l'ajuntament de Barcelona per tal de frenar el canvi climàtic.
Les admistracions públiques, tripartites, bipartites o del color que siguin, són les principals culpables d'aquesta degradació semàntica, juntament amb algunes empreses del sector energètic. El consum de gas natural passa per sostenible, els edificis ja són sostenibles si disposen d'un parell de plaques solars a la teulada, i els cotxes són sostenibles només pel fet de ser elèctrics, com si l'energia elèctrica vingués de l'aire del cel
Per fer servir en va l'adjectiu sostenible només cal posar-hi un mica de cara dura. Això és el que ha fet l'arquitecte de l'ampliació del Bulli de Roses, que ha tingut la pensada de proposar uns edificis de formes orgàniques, que recorden els tomàquets de mar i altres anèmones i coralls comuns en aquesta zona de la costa. Aquest geni de l'arquitectura considera que aquestes formes, inspirades en el paisatge submarí, permeten que el seu edifici sigui, segons ha dit, totalment empàtic amb el paisatge, com si la convivència de les anèmones amb els pins, les alzines i els conills fos d'allò més natural, i com si un edifici pogués guanyar-se l'adjectiu de natural pel sol fet de disfressar-se d'ésser viu. És menys ecològica una casa convencional que una construcció en forma de patata o de carbassó? La forma més eclògica, no seria la de caca de cavall? Aquest arquitecte s'atreveix a dir, sense dir com, que comptarà amb el vent i amb les marees per fer un edifici 100% ecològic. I quants molins, i de quants metres d'alçada instal•larà? Construirà una planta per a l'aprofitament de les marees a la mateixa platja?
Suposo que el problema de fons és que el Bulli és en un parc natural, i l'administració competent els ha dit que, de cara als permisos, la cosa seria més fàcil si ho disfressaven de sostenibilitat. “No us amoïneu. Direm que és 100% ecològic”, els devia contestar l'arquitecte. I tan panxos.

dimecres 26 de
gener de 2011
Pep Guardiola i el Tirant lo Blanc
El Tirant lo Blanc, un llibre molt més renaixentista que medieval, va crear un heroi amb molt més enginy que força i amb l'atractiu de la capacitat retòrica, el domini de les formes i l'elegància natural. Al capítol CIX Joanot Martorell relata un episodi que il•lustra meravellosament bé en què consisteix ser elegant. El ximplet i mesquí infant Felip, fill del rei de França, s'enamora de Ricomana, infanta de Sicília. Tirant, que acompanya l'infant, es dedica a arreglar les ficades de pota del noi. En una ocasió la infanta proposa a Felip, que s'ha vestit de brocat roig i d'ermini per anar en una festa, de fer un tomb per la ciutat. Com que està plovent i hi ha bassals, Felip pateix pel vestit. La infanta se n'adona: serà tan avar i tan miserable com per no poder travessar els bassals plens de fang per por que se li embruti la roba? Com sempre, Tirant, amb enginy, aconsegueix que Felip passi un bassal com si tant se li'n donés que la falda se li embruti de fang.
Pep Guardiola té la mena d'elegància que exigia la infanta Ricomana per al seu futur marit. No només va ben vestit, sinó que sap anar-hi. I s'hi diverteix. Per això sempre que pot s'està dret sota la pluja, al rectangle de gespa, amb un dels seus vestits impecables, prescindint de si es mulla o no, tan xop i tan desimbolt com el Tirant. Aixoplugar-se perquè no se li mulli l'americana d'Armani mentre els seus jugadors rellisquen per la gespa seria ser tan mesquí com l'infant Felip i el seu temor de nou ric que se li embrutin els erminis.
Pep Guardiola ha optat per una elegància més propera a la d'un alt executiu de Nova-York que a la d'un publicitari o un arquitecte de Barcelona. És una opció clàssica, però no es queda a mitges. Es vesteix realment bé. I el més important és que tant se li'n dóna. No va, com tants nuvis i tants venedors, escanyat per la corbata i encarcarat pel vestit. És com si hagués après de petit a vestir-se bé, com els nens anglesos de bona família, que se saben moure ben vestits perquè de petits jugaven a futbol vestits de jaqué. És fantàstic veure l'elegància amb què aixeca les boles que de vegades li van als peus.
Crec que no és un tema menor. Aquest país nostre té grans artistes i grans metges, i poca cosa més. Potser seria millor que haguéssim arribat a l'excel•lència en ciència i en tecnologia abans que en futbol. Però ja que el que fem millor de tot és això, també és fantàstic que, escopinades dels jugadors a part, els herois del nostre futbol siguin tan elegants com el nostre gran heroi de la literatura.

dimecres 19 de gener de 2011
Imprès o a la pantalla?
D'aquí quatre dies tots llegirem llibres digitals. Però ara per ara encara triomfa l'opinió que, en contrast amb la fredor de la pantalla i de la tinta electrònica, el llibre imprès és un objecte agradable, un gran invent que no cal endollar, un disseny perfecte a partir d'aquesta gran idea que és la pàgina, amb la seva aparença d'objecte en dues dimensions.
Aquest romanticisme que ens fa estimar l'objecte per les seves qualitats tàctils, pel pes, per l'olor, o per la bellesa d'una tipografia, és una simple defensa contra el canvi. En realitat els llibres ben escrits, ben corregits, ben impresos i ben enquadernats són cada cop més escassos. És fantàstic tenir a les mans una còpia del segle XIV de la Crònica de Jaume I, o la primera edició del Tirant, o una Bíblia de Gutemberg, o els poemes de Petrarca impresos pel renaixentista Aldo Manuzio. I no cal anar tan lluny: és un bon objecte qualsevol dels llibres de tapes blanques editats per Gallimard o per Les Editions du Seuil o, a Catalunya, els de l'antiga col•lecció de poesia d'Els llibres de l'escorpí, d'edicions 62, o tots els de la Bernat Metge, o els que ara mateix edita Jaume Vallcorba des de Quaderns Crema o des de El Acantilado. Però la gran majoria dels llibres que es venen no tenen, des del punt de vista del disseny i de la qualitat material, cap mena de gràcia. Els llibres de butxaca d'assaig i de narrativa d'Alianza Editorial, que devoràvem els de la meva generació, no podien ser més lletjos, amb unes portades tan famoses i celebrades com, per a mi, espantoses, i amb les seves pàgines de marge mínim i lletra petita i atapeïda. Això sí: eren, i segueixen sent útils. Tots hi hem llegit textos fonamentals. Però com a objectes, són perfectament substituïbles per una edició digital.
Fem un cop d'ull a les novetats d'una llibreria. Hi veurem un panorama esgotador de portades plantejades com anuncis o com cartells de cinema, que no semblen competir només per fer-se veure, sinó per guanyar un premi a la horterada més gran, tant se val si es tracta de l'última de Júlia Navarro o de l'última d'Umberto Eco (una portada espantosa per a una tripa acurada).
Aquests són els llibres que hem d'enyorar? Crec que faríem millor dedicant els esforços a aconseguir que el llibre electrònic tingui moltes de les qualitats del llibre imprès, i que l'edició digital sigui tan acurada com els llibres dels bons editors.

dimecres 12 de gener de 2011
Wikileaks i la cultura
Les revelacions de Wikileaks han resultat molt més escandaloses en alguns països que en d'altres. Al nostre no han sorprès ningú. Potser perquè som culturalment desconfiats de mena, i el que han anat publicant els diaris no s'allunya gaire del que ja podíem imaginar. Això demostra que la nostra percepció del món era força encertada. I significa que també deuen ser certes les coses que continuem sospitant i que encara no ens han estat revelades. Potser tenim un poder!
En realitat Wikileaks ha publicat moltes més tafaneries i opinions que no pas informacions sobre fets concrets. Bona part del material té el mateix valor que solen tenir les paraules que diuen o criden en privat els polítics o els jugadors de futbol, i que s'acaben sabent gràcies a un micro connectat o a un sord que sap llegir els llavis. Per sort la nostra cultura sap relativitzar aquesta mena de coses. En altres països, en canvi, el puritanisme hipòcrita pot arribar a fer caure governs per opinions o per actes purament privats, fins i tot íntims.
Aquí, en canvi, què en trauríem de saber si ha estat sort o va ser idea d'algú de confiar a l'escultor Subirachs les façanes neogaudinianes de la Sagrada Família?. Si existeix aquest algú, ¿ho va fer amb la clara intenció d'ocupar-li totes les hores i evitar que seguís fent monuments com els de Francesc Macià a la plaça de Catalunya? Què en trauríem de saber qui va recomanar que el Teatre Nacional el fes el mateix arquitecte que havia dissenyat un aeroport amb un hall ple de palmeres condemnades a morir-se de fàstic sota els llums de neó, talment passatgers plantats per una vaga sorpresa de controladors? En un país que prohibeix els toros, i els hàmsters engabiats de la Rambla, ¿no s'hauria de prohibir també l'assassinat de palmeres? I per parlar d'un tema més nadalenc i palestí: ¿Per què si, com va dir Lluís Companys, totes les causes justes del món tenen els seus defensors i Catalunya, en canvi, només ens té a nosaltres, Pilar Rahola dedica tants dels seus articles a parlar d' Israel, la majoria per trencar el tòpic, amb molt bon criteri, sobre qui són els bons i qui són els dolents, si és que n'hi ha, però ben pocs per criticar el govern israelià i actuacions tan denunciades per la comunitat internacional com el bloqueig de Gaza?

dimecres 5 de gener de 2011
Viatjar sense guies
Fa vint anys, a la Ciutat Prohibida de Beijing, ja t'oferien una audioguia amb la veu de Constantino Romero. La idea de deixar-me acompanyar per aquella successió d'espais tan evocadors per la mateixa veu que jo mateix havia escollit per a uns quants espots de televisió, i que probablement llegiria un text més que previsible, no em va resultar gens atractiva. M'ho vaig perdre? Estic segur que no, perquè una de les gràcies d'aquest recinte enorme és el silenci.
Fa temps que aquests aparells hi són en gairebé tots els museus, castells, i runes visitables, i sovint te'ls ofereixen amb el preu de l'entrada, i ara comencen a veure's els primers iPads, -on el visitant pot veure, en petitet, el mateix quadre que té al davant, en gran i en autèntic-, i aplicacions per a mòbils que et permeten adquirir coneixements tan útils com que l'orgue de l'església de São Vicente de Fora té 3.115 tubs, o que la piràmide de Keops pesa 6.500.000 de tones
Però al mateix temps que augmenten les possibilitats d'accedir a informació sobre un Van Gogh, augmenten els visitants de la sala on hi ha el Van Gogh, i ens convertim en una multitud extraviada que busca el Van Gogh i força la vista per admirar la pintura entrevista entre els caps de la gent.
Crec que aquesta manera de consumir cultura només és satisfactòria per als qui s'han entossudit que els museus siguin negoci. A mi m'agrada més informar-me abans sobre les ciutats que vull visitar, i renuncio a atipar-me d'informació mentre travesso una plaça o em miro una pintura. També renuncio, quan em fico en un museu, a visitar les sales més concorregudes. Per sort les peces més cèlebres, com la Gioconda, són com Benidorm: concentren els turistes. D'aquesta manera hi ha sales on no hi ha ningú, i sempre trobes algun racó per estar-te davant d'una pintura que et digui alguna cosa, encara que no sàpigues exactament quan va néixer i va morir el seu autor.
Tot això no és culpa de les noves tecnologies, sinó de l'ús purament comercial que se'n fa, o de la mateixa voluntat de lluir-les com a senyal que estem al dia. Però si visitem el claustre de Ripoll, crec que es millor seure, mirar, i procurar sentir alguna cosa, que no pas córrer de capitell en capitell penjat d'un aparell que parla o que ensenya imatges que es fan grans i petites, com si encara fóssim al despatx.

dimecres 29de desembre de 2010
Biblioteques, encara que també s'hi lligui.
El reportatge d'Òscar Guayabero publicat a l'Ara del 9 de desembre, explicava la funció de refugi que tenen les biblioteques per a bona part dels usuaris: A més de llibres, vídeos i CDs, ofereixen connexió a Internet i un espai tranquil per a l'estudi, dues coses bàsiques que moltes famílies no tenen a casa seva. Després de llegir-lo, una bibliotecària amiga meva em comentava que hi ha gent, alguns polítics inclosos, que fan una lectura ben diferent, per no dir inversa, d'aquesta mateixa realitat. Pensen que les biblioteques no haurien de tenir aquesta funció. Bona part dels usuaris, argumenten, són persones nouvingudes que hi van per agafar en préstec alguna pel•lícula d'entreteniment, joves que hi van per jugar amb l'ordinador o per participar en algun xat, i aturats que hi van per connectar-se a Infojobs, per enviar el seu currículum per email a tantes empreses com puguin, o per segellar l'atur. Constaten que a les biblioteques hi ha gent que hi va a lligar, o que s'hi adormen i ronquen, i que els llibres sobre sexualitat baten tots els rècords de préstec. I arriben a la sorprenent conclusió que aquests equipaments ja no són el que eren ni el que haurien de ser. De fet pensen que anar a la biblioteca a carregar el mòbil, a segellar l'atur, a navegar per Internet o a passar els apunts en net té poc a veure amb la cultura. Però en nom de la cultura no es pot dir que llegir i escriure emails sigui menys important i menys culte que llegir o que escriure novel•les. O que carregar un mòbil o segellar l'atur no formi part de la nostra cultura. I no ho dic de broma.
Per a la cultura -és a dir, per fer-nos persones que pensen i fan coses- necessitem més que mai aquestes biblioteques acollidores, aquests refugis en temps de crisi, tant si és per llegir el Labores Hogar com si és per llegir-hi els Diàlegs de Plató o escoltar-hi el concert de violí de Schoenberg. Si ho haguéssim d'expressar en aquesta mena de llenguatge entre la poesia i la correcció política, diríem que són grans espais de llibertat, d'intercanvi i de convivència. Però m'estimo més dir que són espais amb calefacció i aire condicionat, més confortables que molts espais domèstics. Espais per anar-hi, com ha dit Oriol Bohigas, a aprendre-hi coses sense que ningú t'hi obligui.
Per sort, anem per bon camí. Les biblioteques i els teatres són probablement els equipaments culturals més normalitzats i de més èxit del país. Les biblioteques públiques fan una funció bàsica. Als teatres, arribem a l'excel•lència. Però sense les biblioteques no hi hauria futur.

dimecres 22 de desembre de 2010
El triangle homosexual
¿Quin ha de ser el territori sant de la Sagrada Família dins del qual s'haurien de preservar estrictament els principis morals de la família cristiana tal i com els entenen el bisbe de Solsona i els regidors del PP?
La idea del recinte sagrat al voltant del temple hi és a gairebé totes les cultures, des d'Angkor fins a la Ciutat Prohibida, el Temple de Jerusalem o la ciutat de la Meca. Ara que és basílica, potser començaran a reclamar-lo. Troben una provocació que a un centenar de metres hi hagi un monument a la memòria dels homosexuals represaliats, però, ¿ja saben que, als voltants de la basílica és molt probable que hi visquin gais i lesbianes que fan l'amor alegrement, i que hi ha farmàcies on venen condons, lubricants i pastilles anticonceptives? ¿Ho saben, que per la plaça s'hi passegen tranquil•lament els ateus i els musulmans?
Dit això, trobo que posar-se a discutir si és adequat o no el lloc d'un monument que no sabem ni com és, resulta una mica absurd. El que ens hauria de preocupar és el mateix monument. Construir alguna cosa inútil, només amb la funció vaga i fugissera de commemorar, em sembla tot un repte. De monuments als homosexuals perseguits n'hi ha una vintena, al món, però l'únic realment interessant és el de l'escultor George Segal, al Christopher Park de Nova-York: dues noies de grandària natural que seuen en un banc, i dos nois que s'agafen enmig de la placeta. Per cert: l'indret també va ser discutit, i mentre no es decidien, una còpia d'aquestes escultures es va instal•lar al campus de la Universitat de Stanford , a Califòrnia.
Però sembla ser que el monument previst a Barcelona és un d'aquests triangles de pedra -inspirats en el símbol amb què els nazis marcaven els homosexuals als camps d'extermini- que s'han anat instal•lant en tantes ciutats, des de Montevideo a Copenhaguen, passant per Sidney, Colònia i Saint Malo. A Amsterdam hi han posat una mica més d'imaginació, i els triangles són a terra o fan una mena de terrasseta sobre un canal. Però res de l'altre món.
Crec que el trianglet de pedra passarà amb més pena que glòria. En aquest temps de botigues i establiments en franquícia, idèntics a tot arreu, només ens faltava que, a Barcelona, que se les dóna de ciutat d'art i de disseny, s'hi comencin a instal•lar franquícies de monuments .

dimecres 15 de desembre de 2010
Dels setrills de Marquina al president Montilla.
Les imitacions acostumen a ser de mal gust, sobretot quan s'imita malament i es canvien els materials, les proporcions o les funcions de la cosa imitada. Ho poso tot al mateix sac: des de les imitacions de Gaudí -tant a la Sagrada Família com en els records turístics-, fins a la imitació del setrill de Marquina, passant per la imitació de García Márquez o per un centre comercial de prop de Barcelona que pretén evocar un poble empordanès.
Però de tant en tant hi ha imitacions que questionen el model, i fins i tot el superen. Algunes imitacions d'objectes de luxe estan tan ben fetes que evidencien la presa de pèl que hi ha al darrera dels originals. Sovint no són legals, però ho haurien de ser. Es veu que les empreses d'aquest sector miren de protegir-se contractant especialistes en detecció d'imitacions, perquè el que no suporten és que es venguin al mateix preu que l'original. Mentre la imitació sigui més barata, es detecta a ella mateixa. Però això vol dir que aquestes empreses no venen l'objecte, sinó el preu!
Les millors imitacions van més enllà de la cosa imitada i es guanyen l'autenticitat. La millor novel.la del món no deixa de ser la historia de la imitació, en bona part inconscient, d'un cavaller errant. I també alguns personatges de Polònia o de Crakòvia s'han guanyat la seva individualitat, gairebé alliberats d'allò que imiten. Per això el dia de sant Esteve al vespre, en un concurs de TV3, un participant que havia d'imitar el president Montilla va imitar la imitació que se'n fa al Polònia.
La imitació del president Maragall era excel.lent, però en cap cas es va menjar el personatge. Quan Maragall va plegar, o el van fer plegar, suposo que a gairebé tothom li va saber més greu pel polític que pel seu imitador. Quan ha plegat Montilla, en canvi, molta gent va seguir amb més tristesa el comiat de l'imitador que els darrers discursos de l'autèntic. El personatge no s'assemblava gaire a Montilla, però transmetia una humanitat i una tendresa que el feien més proper que l'original, i tenia un punt de desvalgut i d'innocent que es feia estimar. La imitació del president Montilla era, més que una imitació, una lectura crítica de la personalitat del polític professional. Si durant la campanya electoral el candidat hagués imitat la humanitat del seu imitador, potser tampoc no hauria guanyat, però s'hauria sentit més feliç amb ell mateix. Perquè en realitat el president s'assembla al seu imitador, però mai no ho ha sabut comunicar, i els seus publicitaris no han fet bé la seva feina.

dimecres 8 de desembre de 2010
Vull ser conseller de cultura.
Reconec que no acumulo gaires mèrits, però per compensar renuncio al cotxe oficial. Per al govern serà un estalvi i per a mi no és cap sacrifici perquè em semblen de mal gust. Se'n riuen de l'Herrera, però és molt més culte i civilitzat anar amb bicicleta que amb un d'aquests cotxes de color burocràtic i vidres fumats. Anem al gra. Ha arribat el moment de parlar amb els actors culturals més importants d'aquest país. Com a conseller, parlaré en primer lloc amb els paletes, perquè no deixin de maó vist tantes cases, pallisses i porqueres que escampen la lletjor i la deixadesa per tot el país. Parlaré amb els instal•ladors de telèfon i els faré veure que la sensació de pengim-penjam que imposen les trenes de cables negres als balcons i a les façanes, té més importància per a la nostra cultura que no pas una bona representació de Shakespeare o la programació musical de l'Auditori de Lleida. Parlaré amb els manyans per declarar la guerra als baixants vistos, a la exhibició impúdica de les Y gregues de tubs on es troben les aigües fecals dels diferents veïns. Encarregaré als millors experts un estudi sobre la cultura del bunyol, la negligència i la incúria en la instal•lació de rètols, parabòliques, dipòsits d'aigua, barrets de xemeneia i aparells d'aire condicionat. Parlaré amb els pagesos que fan portes per als tancats del ramat amb somiers rovellats i que, per espantar els ocells, fan servir bosses de plàstic del supermercat. Em reuniré per reflexionar conjuntament amb els milers de cambrers que no saluden, que no t'entenen si parles en català, que serveixen desganats, o que planten directament un dit greixós amb l'ungla bruta dins del plat. Miraré d'arribar a un cert consens amb actors tan importants per a la difusió internacional de la nostra cultura com els taxistes que no es dutxen o que a més de sintonitzar la COPE la posen massa alta. Portaré al Parlament una llei del Bon Gust que ens permeti castigar amb multes i altres penes, proporcionades al mal que causen a la col•lectivitat, els autors d'edificis monstruosos, de ponts lletjos o de mobiliari urbà incòmode o pretensiós. Com que una llei com aquesta no pot ser retroactiva, no caldrà enderrocar l'hotel Vela. I finalment parlaré amb el poble, i els diré que ja està bé de converses íntimes pel mòbil i de parlar a crits, com si no els altres no hi fóssim, dels problemes amorosos, de les intubacions, els vòmits i les diarrees de l'avi, o del preu de tota la gamma d'edredons de ploma d'IKEA.

dimecres 1 de desembre de 2010
Elogi dels col•legis electorals.
M'agraden els col•legis electorals, amb el seu aire de precarietat, les seves taules i cadires plegables, les urnes de metacrilat envellit amb restes d'adhesius d'eleccions passades, i els rètols de les meses enganxats per les parets en una improvisació més pròpia d'una emergència per inundacions que de la convocatòria institucional per exercir un dels drets fonamentals de la democràcia. M'entusiasma l'arquitectura barraquística de les cabines electorals, amb la seva cortineta mínima per garantir el vot secret, i sobretot m'agraden les piles absurdes de paperetes, que formen una mena d'obra d'art participativa, una maqueta urbana d'edificis allargassats que els ciutadans van fent de diferents alçades. M'agrada el lloc per la seva humilitat de pessebre i m'agrada l'acte mateix, desproveït de la més mínima sumptuositat. Votem amb una litúrgia eixuta, burocràtica i gairebé antipàtica.
Anar a votar és el que és, sense disfressa. Però la resta de llocs i d'actes importants de la vida política reben un tractament molt diferent. Amb l'excusa que s'ha de veure que governar és important, i que l'estat és fort i poderós, gairebé tots els presidents, democràtics o no, viuen o treballen en palaus i s'envolten d'obres d'art. I amb l'excusa que els parlaments són la font de la sobirania, els diputats ocupen també immensos edificis emblemàtics, amb catifes gruixudes i mobles luxosos. Fins i tot quan es tracta d'edificis contemporanis, com els parlaments basc i escocès, no es renuncia a la qualitat formal o a l'ostentació. En política resulten importants les formes. Els càrrecs es prometen o juren en salons importants, i per proclamar la importància d'una signatura es fan servir plomes d'or i objectes d'escriptori de luxe. Però en canvi l'acte de votar, del més important de la democràcia, expressió clara que la sobirania rau en el poble, se celebra en locals modestos, en menjadors escolars, en aules d'acadèmies, i amb un cerimonial d'una austeritat absoluta. Hi ha alguna cosa que no lliga. O tractem l'acte de votar amb més sumptuositat, en espais més o més dignes, com s'ha fet amb els matrimonis civils o amb els enterraments laics, i els dotem d'un cerimonial més important, amb catifa vermella, urna de vidre, interventors i membres de la mesa electoral vestits d'etiqueta, i amb algun ritual que doni relleu al moment de dipositar el vot, o fem que els parlamentaris es reuneixin en algun poliesportiu sense calefacció, a tocar d'algun polígon industrial, i seguin en cadires de fusta plegables.