Les vacances en un país com era el nostre

|  25/01/2012 

Em costa de creure que el turisme ens beneficiï a tots, fins i tot als que no tenim cap negoci relacionat amb el sector, ni treballem en cap embarcació amb el fons transparent, cap botiga de records gaudinians, cap tablao flamenc, hotel, restaurant o companyia aèria, cap sabateria del passeig de Gràcia, cap casa rural de l'Empordà, ni al Museu Dalí, ni en una paradeta de mel d'un mercat medieval, i un llarguíssim etcètera que, per llarg que sigui, segur que deixa fora la majoria de la població.
Però m'ho crec, perquè si beneficia tanta gent, se suposa que de retruc ens deu beneficiar a tots. La qüestió és que, en tot cas, el benefici del turisme és indirecte per a la majoria de la població i, en canvi, els perjudicis són ben directes. N'hi ha de discutibles, perquè depenen de valoracions subjectives, com és ara la qualitat estètica de l'arquitectura i l'urbanisme de les poblacions que es dediquen gairebé exclusivament a aquesta activitat. Vull dir que segur que hi ha gent que troba bonics aquests pobles nostres amb façanes marítimes atapeïdes d'hotels i hotelets de deu plantes, i que els agrada la sangria o la paelles d'arròs covat amb colorant. Però hi ha perjudicis indiscutibles, com la degradació dels espais naturals, la contaminació, la producció de residus, el malbaratament de recursos i d'energia, la pèrdua del valor patrimonial de molts àmbits urbans, la substitució lingüística o la pressió demogràfica sobre els serveis escolars i sanitaris. I resulta sorprenent que hàgim de fer front a aquests perjudicis, i hàgim de pagar, entre tots, les carreteres i autopistes que relliguen bona part del territori dedicat al monocultiu turístic, i les depuradores i plantes de reciclatge que s'ocupen dels residus dels turistes, i en canvi sigui tan complicat de posar en marxa un impost que podria servir, per exemple, perquè els catalans poguéssim fer les vacances en un país tan bonic com era el nostre sense turisme.