Del cementiri de Sinera al columbari del Camp Nou

01/02/2012
Tenim la fantasia que hi ha alguna relació entre el lloc on descansen les despulles d'algú i l'estat de la seva ànima. Trobem que hi ha cementiris bonics per ser-hi enterrats, i on d'alguna manera gaudirem del mar que brilla allí baix, de les orenetes que xisclen i dels ametllers florits. Trobem que hi ha indrets adequats perquè hi llancin les nostres cendres o per escampar les d'algú que hem estimat.
Mentre enterràvem els morts, no hi havia discussió. Però amb la incineració es va obrir la possibilitat de triar el lloc on escampar les cendres. I encara que pensem que no els importa gaire si se les enduen les onades lentes d'un capvespre a la badia de Cadaqués o les escampa el vent des de dalt del Puigmal, si no ens ho han deixat dit, triem un indret que s'adigui amb el difunt. Segur que hi ha gent que hi posa molta imaginació, però també hi ha moltes coincidències, raó per la qual el monestir de Montserrat ja s'ha queixat de l'amuntegament d'urnes cineràries abonyegades que hi ha sota el cim de Sant Jeroni.
Però entre la poesia de les cendres al vent o l'encant amable dels cementiris de poble, elevats sobre la terra dels vius, amb els seus xiprers entre murs emblanquinats, i el columbari que projecten acollir a l'estadi del Barça, no hi ha color. Trobo que ni els colors del Barça justifiquen el despropòsit de convertir una instal•lació esportiva en un indret per al record dels morts. Al Camp Nou són bonics la gespa i l'espectacle del públic i del joc, però l'arquitectura de formigó, amb el seu aire d'aparcament subterrani i la seva olor de frankfurt i crispeta, no és que tingui gaire encant. Però com que hi ha gent per a tot, en aquest món que busca fer pans de les pedres, potser ben aviat hi haurà iniciatives semblants als cines Verdi per als devots de les versions originals, a Dolce & Gabbana per als fashion victims o a Montmeló per als amants del motor. I quan el Barça perdi, no tindran un disgust, les cendres?