Qui vol un temple hiparxiològic al costat de casa?
| 08/02/2012
Dissabte,
baixant amb uns amics per la riba del Besòs amb bicicleta, vam descobrir
l'edifici modest, que podria ser un vestidor per als treballadors d'una
obra, que acull el Gurdwara de Santa Coloma de Gramenet, el temple sikh
més important del país, obert ara fa un parell de mesos. Els homes
cantaven i cuinaven a l'aire lliure els seus pans i les seves verdures
amb cereals. Cada dissabte hi ha un àpat, obert a tothom, per a més de
tres-centes persones.
No sé si hi ha religions millors o pitjors que altres, però és evident que la litúrgia d'aquesta resulta especialment simpàtica pel fet que, al final de la cerimònia, tothom està convidat a dinar, sigui de la religió que sigui, encara que no en tingui cap. En aquesta religió la comunió no consisteix en un àpat simbòlic, sinó a gaudir directament dels xapatis, el puré de llegums i algun altre plat de patata i verdura. Però al marge de la simpatia que pugui despertar el sikhisme, el fet és que ja és la religió d'alguns catalans, i amb una capacitat de convocatòria notable. Els diumenges costaria de trobar, en cap indret del país, una església amb tanta parròquia i, sobretot, amb tanta alegria de nens i de famílies.
En algunes esglésies, conscients que els temps canvien, concentren les cerimònies en una nau lateral ben condicionada. Els sobra espai. A les altres religions, en canvi, els en falta. I els en falta perquè practiquem un racisme cultural que consisteix a considerar que hi ha una religió pròpia, natural del país, i que les altres són, per estrangeres, perilloses per a la nostra supervivència. Però la realitat és que, amb l'excepció de la particularíssima religió fundada pel filòsof Francesc Pujols, la Hiparxiologia, totes les religions amb fidels a Catalunya són importades. I per contradictori que sembli, no posar-hi obstacles és la millor manera d'impedir que es tanquin, evitar els fanatismes i fer-les permeables a la raó.
No sé si hi ha religions millors o pitjors que altres, però és evident que la litúrgia d'aquesta resulta especialment simpàtica pel fet que, al final de la cerimònia, tothom està convidat a dinar, sigui de la religió que sigui, encara que no en tingui cap. En aquesta religió la comunió no consisteix en un àpat simbòlic, sinó a gaudir directament dels xapatis, el puré de llegums i algun altre plat de patata i verdura. Però al marge de la simpatia que pugui despertar el sikhisme, el fet és que ja és la religió d'alguns catalans, i amb una capacitat de convocatòria notable. Els diumenges costaria de trobar, en cap indret del país, una església amb tanta parròquia i, sobretot, amb tanta alegria de nens i de famílies.
En algunes esglésies, conscients que els temps canvien, concentren les cerimònies en una nau lateral ben condicionada. Els sobra espai. A les altres religions, en canvi, els en falta. I els en falta perquè practiquem un racisme cultural que consisteix a considerar que hi ha una religió pròpia, natural del país, i que les altres són, per estrangeres, perilloses per a la nostra supervivència. Però la realitat és que, amb l'excepció de la particularíssima religió fundada pel filòsof Francesc Pujols, la Hiparxiologia, totes les religions amb fidels a Catalunya són importades. I per contradictori que sembli, no posar-hi obstacles és la millor manera d'impedir que es tanquin, evitar els fanatismes i fer-les permeables a la raó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada