Per copiar coses no cal anar ni a Massachusetts ni a Las Vegas. De
la Catalunya francesa, sense anar més lluny, podríem copiar-ne el
respecte pels arbres. Quan amplien els carrils d'una vella carretera,
deixen els plàtans centenaris originals i afegeixen un altre carril al
costat. A les places dels pobles hi veiem sempre castanyers, til·lers o
plataners imponents. Al camp, entre els cultius, hi veiem bosquets que
mantenen la diversitat. A França els agraden els arbres. La Revolució va
donar un valor simbòlic a la plantació d'arbres a les places,
considerats un símbol de les llibertats polítiques, i el costum es va
escampar per tot Europa. Però aquí va topar amb una cultura pagesa que
encara manté la idea perversa que els arbres no serveixen per a res.
Josep Pla ho explicava molt bé al seu llibre sobre els pagesos:
"Proclamar que un arbre és bonic o que està admirablement ben posat en
el paisatge és una cosa que troben gairebé ridícula". Pla ens explica
que el pagès només s'interessa per l'arbre si en pot treure fusta o
llenya. I afegeix: "Així, amb el pretext de no respectar res que no
tingui utilitat immediata, els pagesos formen una mena de sindicat
actiu, obcecat en la destrucció dels arbres".
L'actitud del pagès d'abans no està gaire allunyada de la del
responsable municipal d'ara que talla els arbres de la carretera de
Sants, o que, en tants pobles, arrenca arbres centenaris per fer un
aparcament i després planta quatre pruners escarransits en testos de
formigó.
Potser n'hi ha que pensen que copiar el respecte pels arbres no
serveix de res. Però amb aquesta mentalitat és difícil que arribem a
copiar coses tan difícils com l'aposta pel coneixement que va fer, ja fa
temps, Massachusetts. L'arbre de la ciència, per dir-ho en termes
lul·lians, és com un bon castanyer: una inversió que demana temps. Per
obtenir un rendiment immediat, s'agafa l'arbre, es talla i es planten
hotels i casinos.
Just el que sempre he pensat. I no només és la destrucció total dels arbres centenaris o no, sinó aquesta dèria dels ajuntaments de podar i repodar arbres que al final s'acaben morint, plens de bonys i formes retorçades i patètiques. Aquesta pràctica de poda excessiva i deformadora no l'he vist a cap altre país sensat d'Europa!
ResponEliminaSí, és estrany comprovar que l'esperit arboricida desapareix només travessant la frontera... Però a Anglaterra i Alemanya passa el mateix. No és casualitat que allà, els arbres estiguin protegits per llei. La gent se'ls estima. Aquí, no.
ResponElimina