18/04/2012 

República per raons humanitàries.
A L'últim emperador , de Bertolucci, vam veure fins a quin punt un home pot arribar a ser presoner del seu càrrec. Pu Yi no va poder ser una persona mínimament feliç fins que la revolució maoista no li va assignar el dolç ofici de jardiner del palau imperial. Després d'una infantesa trista, tancat a la Ciutat Prohibida, i d'una joventut amarga, fent de titella d'un govern feixista, és molt probable que Pu Yi se sentís alliberat de l'herència enverinada que havia rebut quan li van encomanar cuidar roses i bonsais.

Al rei Joan Carles I també el van allunyar, com Pu Yi, de la seva família, i el van enviar a Madrid per ser educat en els ambients més reaccionaris de l'època. L'accident amb una pistola, en la seva primera joventut, també l'ha d'haver marcat per sempre més. Sumeu-hi els estralls de cinc anys d'educació militar, als anys cinquanta, i la seva dependència del dictador. Tot plegat no és per a gaires alegries.

Em direu que després vénen les alegries del regnat. Però jo no n'hi veig gaires. Malgrat que entre els seus educadors ha tingut gent de talent i sensibilitat, ha estat sempre un home abocat a fugir d'ell mateix amb pràctiques evasives com les motos, l'esquí, la nàutica, el vol amb avions de combat o la caça, més que no pas amb activitats reflexives, com l'arqueologia i l'art, passions d'altres monarques contemporanis.

A més, li ha tocat de ple viure un temps en què les famílies monàrquiques s'han convertit en poc més que un tema de xafarderia. Però com pot evitar que els gendres li surtin com els surten també en tantes famílies burgeses que no apareixen als diaris? Ser rei en aquestes condicions, i no poder anar a caçar elefants com fan tants rics i tants nou-rics, no té cap gràcia. I dimitir només serviria per passar-li el mort al seu fill. D'aquí el títol d'aquest article.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada