Súmate, per convèncer els que encara no n’estan

DAVID CIRICI  

29/10/2014

En una època difícil per a la presentació de llibres, que no acostumen a ser ni actes gaire animats ni gaire multitudinaris, la presentació del llibre Súmate. Cuando todos contamos (La Campana), de Núria Clotet i Jordi Fexas, va ser tota una excepció. La gent de Súmate fa les coses d’una altra manera i et fan veure les coses d’una altra manera. El llibre mira de relatar el perquè i el com d’aquesta entitat, que mira de sumar orígens i sensibilitats diferents a la causa de la independència. I ho fa des del testimoni de la gent que la va fundar. Ahir gairebé tots eren a la taula, acompanyant els autors. L’un confessava haver sigut un fidel votant del PP. L’altre, la seva espanyolitat sense esquerdes. Una altra se sentia gallega però catalana. El de més enllà ens deia que se sentia més a prop de L’estaca i d’Estopa que de l’estelada i Els segadors. Parlaven dels avis de Jaén, de Galícia o de Madrid. Hi havia tanta alegria com poques ganes d’adoctrinar ningú: la gent de Súmate no parla de balances fiscals ni d’infraestructures. Són independentistes, diuen, per sentit comú. Perquè els seus pares, o els seus avis, ja van descobrir que a Catalunya s’hi respirava un aire diferent. No era un país lliure però la gent tenia ganes de llibertat. El que mou la gent de Súmate no és cap acte de justícia històrica ni cap identitat, sinó el convenciment que l’independentisme és una oportunitat per fer un país millor.

L’emoció de Junqueras durant una entrevista a la ràdio ha obert la veda de les llàgrimes, i el president de l’entitat, Eduardo Reyes, va explicar que ell també s’havia emocionat amb el poema recitat per Sílvia Bel a la plaça de Catalunya. Bel, que era entre el públic, va ser convidada a recitar-lo. Pilar Rahola, al seu costat, es va afanyar a buscar el poema de Martí i Pol, Ara mateix, a l’iPad. Però la veritat és que la Bel se’l sabia perfectament. Moment emotiu. 

L’amfitriona de ‘Salvados’ 

Segon moment emotiu: entre el públic hi havia Eugenia Parejo, l’amfitriona del Salvados que va reunir Oriol Junqueras amb una família sevillana. La seva presència va ser rebuda amb grans aplaudiments. 

I, per acabar, la intervenció gairebé mitinguera d’Albert Sánchez Piñol, prologuista del llibre, que va destacar el capital simbòlic de Súmate. Quan el conviden a parlar de Victus, va explicar, li demanen la seva opinió sobre el moment que viu el país. “¿Hi ha algú que no estigui convençut?”, els diu. I com que són molts pocs els que li diuen que no, els fa notar que, dels convençuts, ja no ens n’hem d’ocupar. “I aquest és el gran valor de Súmate”, va acabar: “És una eina per convèncer els que encara no n’estan!”

18/04/2012 

República per raons humanitàries.

A L'últim emperador , de Bertolucci, vam veure fins a quin punt un home pot arribar a ser presoner del seu càrrec. Pu Yi no va poder ser una persona mínimament feliç fins que la revolució maoista no li va assignar el dolç ofici de jardiner del palau imperial. Després d'una infantesa trista, tancat a la Ciutat Prohibida, i d'una joventut amarga, fent de titella d'un govern feixista, és molt probable que Pu Yi se sentís alliberat de l'herència enverinada que havia rebut quan li van encomanar cuidar roses i bonsais.

Al rei Joan Carles I també el van allunyar, com Pu Yi, de la seva família, i el van enviar a Madrid per ser educat en els ambients més reaccionaris de l'època. L'accident amb una pistola, en la seva primera joventut, també l'ha d'haver marcat per sempre més. Sumeu-hi els estralls de cinc anys d'educació militar, als anys cinquanta, i la seva dependència del dictador. Tot plegat no és per a gaires alegries.

Em direu que després vénen les alegries del regnat. Però jo no n'hi veig gaires. Malgrat que entre els seus educadors ha tingut gent de talent i sensibilitat, ha estat sempre un home abocat a fugir d'ell mateix amb pràctiques evasives com les motos, l'esquí, la nàutica, el vol amb avions de combat o la caça, més que no pas amb activitats reflexives, com l'arqueologia i l'art, passions d'altres monarques contemporanis.

A més, li ha tocat de ple viure un temps en què les famílies monàrquiques s'han convertit en poc més que un tema de xafarderia. Però com pot evitar que els gendres li surtin com els surten també en tantes famílies burgeses que no apareixen als diaris? Ser rei en aquestes condicions, i no poder anar a caçar elefants com fan tants rics i tants nou-rics, no té cap gràcia. I dimitir només serviria per passar-li el mort al seu fill. D'aquí el títol d'aquest article.

Els arbres no serveixen per a res

  11/04/2012

    Per copiar coses no cal anar ni a Massachusetts ni a Las Vegas. De la Catalunya francesa, sense anar més lluny, podríem copiar-ne el respecte pels arbres. Quan amplien els carrils d'una vella carretera, deixen els plàtans centenaris originals i afegeixen un altre carril al costat. A les places dels pobles hi veiem sempre castanyers, til·lers o plataners imponents. Al camp, entre els cultius, hi veiem bosquets que mantenen la diversitat. A França els agraden els arbres. La Revolució va donar un valor simbòlic a la plantació d'arbres a les places, considerats un símbol de les llibertats polítiques, i el costum es va escampar per tot Europa. Però aquí va topar amb una cultura pagesa que encara manté la idea perversa que els arbres no serveixen per a res. 

    Josep Pla ho explicava molt bé al seu llibre sobre els pagesos: "Proclamar que un arbre és bonic o que està admirablement ben posat en el paisatge és una cosa que troben gairebé ridícula". Pla ens explica que el pagès només s'interessa per l'arbre si en pot treure fusta o llenya. I afegeix: "Així, amb el pretext de no respectar res que no tingui utilitat immediata, els pagesos formen una mena de sindicat actiu, obcecat en la destrucció dels arbres".

L'actitud del pagès d'abans no està gaire allunyada de la del responsable municipal d'ara que talla els arbres de la carretera de Sants, o que, en tants pobles, arrenca arbres centenaris per fer un aparcament i després planta quatre pruners escarransits en testos de formigó. 

    Potser n'hi ha que pensen que copiar el respecte pels arbres no serveix de res. Però amb aquesta mentalitat és difícil que arribem a copiar coses tan difícils com l'aposta pel coneixement que va fer, ja fa temps, Massachusetts. L'arbre de la ciència, per dir-ho en termes lul·lians, és com un bon castanyer: una inversió que demana temps. Per obtenir un rendiment immediat, s'agafa l'arbre, es talla i es planten hotels i casinos.

A LA CIUTAT

Divendres Sant fem una barbacoa

  04/04/2012

Una colla d'alumnes de primer d'ESO visiten Santa Maria del Mar. La professora els fa una explicació abans d'entrar a l'església i, sobretot, mira de contestar a les preguntes dels nois. Sento que parlen de la Setmana Santa i, tafaner com sóc, m'afegeixo discretament al grup. Què vol dir aquest cartellet que posen damunt la creu, amb les lletres INRI? D'on ve, això dels palmons? I les palmes? Què vol dir Setmana Santa? La professora fa esforços per fer un relat allunyat de dogmes i doctrines, parla dels cristians en tercera persona i quan li pregunten si tot això va passar de debò els diu que no se sap. Els diu que els creients pensen que sí, que l'home clavat a la creu era el fill de Déu, i que al tercer dia va ressuscitar. Un dels alumnes li pregunta per què diuen que va ressuscitar al tercer dia si de divendres a la tarda a diumenge al matí amb prou feines n'hi van dos. Un altre pregunta per què es va deixar matar d'una manera tan espantosa si resulta que tenia el poder de reviure. Una noia, probablement influïda per la pel·lícula d' El codi Da Vinci , vol que la professora els parli de Maria Magdalena. És una llàstima que, abandonada la creença, s'hagi perdut també la cultura. Ningú no creu en Thot, Isis i Osiris, però està bé saber-ne alguna cosa per aproximar-nos a la cultura egípcia. Però el que no cal és conservar antigues festes egípcies al calendari. Tampoc aquí té gaire sentit, en una època en què només una minoria creient sap alguna cosa sobre la Setmana Santa, seguir mantenint aquest nom per a uns dies festius de primavera. Als mateixos creients els hauria de resultar estrany, i fins i tot irreverent, sentir frases com ara "Per Setmana Santa me'n vaig a Londres" o "Divendres Sant fem una barbacoa", en què resulta evident el contrast entre el sentit religiós d'aquests dies i la realitat més prosaica. Setmana Santa hauria de ser com el Ramadà, una denominació que es reserva exclusivament per a l'ús dels creients.

El miracle de l'hotel dibuixat per Gaudí.

28/03/2012

     Només un miracle explica que Las Vegas Sands tingui la sort de trobar, en un país enfonsat per la crisi, conscient que s'ha d'alliberar de la seva dependència excessiva dels negocis del turisme i la construcció, un govern que li riu les gracietes. Només un miracle explica que també hi hagi trobat una oposició humiliada, incapaç de reaccionar i d'opinar sobre els hotels i els casinos. Només un miracle dels grossos explica que Gaudí passi a ser l'únic arquitecte de la història capaç d'aixecar des del més enllà un projecte tot just apuntat en quatre dibuixos. Perquè potser sí que molts arquitectes de catedrals no veien acabada la seva obra, però el que no passava mai és que no la veiessin començar i es construís cent anys després. I només un miracle explica que el despropòsit d'inventar-se un edifici i canviar-lo d'escala serveixi per satisfer les demandes dels que han de decidir, que volien una cosa més nostrada i, si podia ser, gaudiniana.
     L'hotelet podria ser el miracle que necessita Gaudí, la beatificació del qual promou el rector de la Sagrada Família, mossèn Lluís Bonet, rector de la Sagrada Família i germà de Jordi Bonet, l'arquitecte que dirigeix les obres del temple, protagonista també del miracle que la tuneladora que va obrir la línia 9 no enfonsés l'edifici. Perquè fins ara Gaudí només comptava amb el possible miracle de Montserrat Barenys, que es va guarir d'un greu problema dels ulls després d'encomanar-se a l'arquitecte, ara fa uns anys. De manera que es pot entendre que necessiti fer-ne més.
    No sé si s'hi val fer entrar els sants en competència, però jo m'encomano a Sant Antoni de Pàdua, patró dels arquitectes, perquè convenci Gaudí que deixi córrer aquest miracle de mal gust i intercedeixi pel pacte fiscal, el català a les Illes, l'AVE fins a París, els cultius de maria a Rasquera o alguna altra cosa de profit.

Els residus, per als que se'ls treballen

21/03/2012

   Dilluns, quan anava a llençar els diaris al contenidor blau, vaig veure que hi havia un ciutadà a dins. Ja fa temps que el contenidor que em toca està desproveït d'aquesta mena de barbes plàstiques que fan el tancament de la boca. Si no, l'home s'hi quedaria atrapat, talment un lluç dins d'una nansa de pesca. Des de dins, el ciutadà buidava còmodament el contenidor i omplia el carro que havia deixat a la vorera. Vaig afegir els meus diaris a la seva collita.

  Darrerament s'observa una gran professionalitat entre els remenadors d'escombraries. Al barri on treballo, al Poblenou, solen ser d'origen africà. Són nois joves, alts i forts, res a veure amb els furgadors de contenidors de fa uns anys. Els d'ara són autèntics especialistes en residus.

  L'activitat dels arreplegadors no està ben vista pels ajuntaments. Diuen que les empreses de residus es veuen perjudicades perquè els furten bona part de la mercaderia.

  Però un ajuntament no es pot vendre el que no es seu. Que jo sàpiga, els residus que produïm són nostres. A mi em cau més simpàtic aquest noi que em saluda quan li dono els diaris que no pas una empresa distant que no conec de res. Vés a saber si no la dirigeix Tony Soprano. I el dia de recollida de mobles i trastos vells m'agrada més veure com una parella d'enamorats amb rastes proven el sofà que llenço i s'hi fan un petó abans d'endur-se'l que no pas que el reculli un camió municipal. A més, recuperar és encara millor que reciclar.

  El cas més clar és el dels aliments. Els supermercats els continuen llençant sense pietat als contenidors. No valdria més que aquests aliments, encara en bon estat, anessin a parar a un Banc d'Aliments, com proposen l'Ajuntament de Girona o les CUP de Vic? La crisi està canviant moltes coses. Els ajuntaments farien bé d'adaptar-se a l'activitat dels arreplegadors, i no al revés. Els residus, per als que se'ls treballen.

Més Parlament que no pas Escoltament

15/03/2012 00:00

No havia vist la sala de plens des d'un dia remot del 1972, quan me la va obrir un bidell del Museu d'Art Modern amb l'uniforme ratat i els dits tacats de nicotina. Aleshores les butaques, les aranyes i les motllures acumulaven la pols de més de 30 anys de dictadura. Ha estat un salt en el temps, perquè per més que l'hàgim vista per televisió, ser-hi i veure com funciona és tota una altra cosa.

Qui signa se sentia més fora de lloc encara, amb la identificació de periodista penjada al coll, que el diputat Laporta, que seu en un raconet de l'última fila, com un alumne nou que no s'acaba d'integrar. No deu ser fàcil, perquè el món dels parlamentaris és particular. Com els fanàtics del futbol, que se'n van al camp amb la ràdio per seguir altres partits, ells s'instal·len a l'escó amb portàtils, tauletes i mòbils i no paren de parlar entre ells i de llegir documents i diaris digitals i parlar pel mòbil. Només un conseller del Govern fullejava un diari de paper.

Al ple les coses passen en diferents nivells. El primer nivell és el que veiem a la tele: els diputats fan intervencions i rèpliques. Des dels escons, potser algú se'ls escolta -això no ho puc saber-, però ningú no se'ls mira. El que fan, i aquest és el segon nivell, és desenvolupar una activitat molt més secreta, gairebé críptica. Veig que Montserrat Tura s'allunya de la mesa, s'enfila escales amunt i seu al costat d'Alfons López Tena per comentar-li alguna cosa. Abans de tornar al seu lloc encara fa una paradeta entre els escons de CiU. Veig que aquesta mena de moviments són freqüents. Sospito que de cadascun d'aquests petits moviments, ara m'assec aquí i ara allà, en depenen coses com la política de residus, les retallades als Bombers o les hores de consulta del CAP.

Si poden canviar de lloc és perquè més de la meitat dels escons estan buits. Encara hi ha un tercer nivell d'activitat, potser la més frenètica, que té lloc als despatxos i als corredors. Al bar no hi ha ningú, però quan hi ha una votació la sala s'omple. Ahir, per error, va sonar l'avís a votar i la sala es va omplir de cop en el moment en què prenia la paraula el portaveu d'Esquerra. Veient l'error, els diputats es van tornar a aixecar sense complexos. "Si volen, es poden quedar", els va dir l'honorable i graciós diputat. Però van tornar a sortir per continuar parlant de política i de l'Urdangarin. Els parlamentaris no paren de parlamentar.

Quan surto, caço una conversa al vol. Pel gos pigall que l'acompanya, reconec el diputat Josep Maria Llop. Hi passo pel costat quan algú li pregunta si ha vist no sé quin debat. Immediatament aclareix, mirant de ser simpàtic: "Vull dir si l'has sentit". Somric i surto a la claror primaveral del parc. Encara hi trobaria alguna taronja: fan una confitura excel·lent.

 

14/ 03/2012

Els quadres del senyor Millet

 

Diuen que les peripècies d'un dels personatges de la meva última novel·la estan inspirades en el cas Millet. Com que és una mica veritat, estic en deute amb aquest senyor, i ara tinc una bona ocasió per agrair-l'hi. Perquè sembla que els dos quadres de Millet embargats pel jutge que porta el cas del Palau de la Música -un Nonell que no he vist mai i un Casas més aviat ensopit, Retrat de la nena Sardà , que es va exposar fa deu anys en una mostra dedicada al pintor- s'exposaran al MNAC, i és ben possible que el museu els acabi comprant. I aquesta és la meva: si el MNAC els compra, pagaré encara més gustosament que fins ara el preu de l'entrada al museu, perquè li estaré tornant el favor al senyor Millet. Perquè sabré que una part del preu de l'entrada anirà a parar a mans del meu inspirador com a pagament pels seus quadres, i li servirà per fer front a les seves eventuals responsabilitats econòmiques, que sempre va bé. 

 

Ves per on, el cas Palau acabarà beneficiant la cultura. Perquè si el MNAC negocia bé, aconseguirà un bon preu: el venedor té pressa i no es pot permetre gaires exigències. I una exposició intitulada Els quadres de Millet faria pujar a Montjuïc molta més gent de l'habitual. Però els beneficis no s'acaben aquí: a més dels quadres modernistes, tots els catalans podem acabar essent multipropietaris d'una llotja i dos seients al Liceu. Perquè si el Liceu fa com el MNAC, recomprarà els seients i deixarà que el poble de Catalunya en gaudeixi. Cada any, a principis de temporada, podríem fer un sorteig Millet per repartir-nos les places, de manera que, per exemple, a vostè, estimat lector, li toqués Rigoletto , i a mi Parsifal . Entre la llotja i els seients tindríem força possibilitats que ens toqués un cop cada cent anys, que sempre serà més del que tenim ara.

 07/03/2012 
 Les persones embarassades no han de fumar 

La Real Academia Española ha aprovat un informe sobre les guies amb consells per a un ús no sexista del llenguatge. El document és especialment crític amb el desdoblament ("treballadors i treballadores", etc.), una qüestió en què coincideix amb destacats membres de l'Institut d'Estudis Catalans. A Catalunya tenim alguns disciplinats seguidors de la doctrina desdobladora, com són l'ara exalcalde Hereu, capaç de repetir deu cops "barcelonins i barcelonines" en un discurs de dos minuts, i els diputats Joan Herrera i Joan Coscubiela, incapacitats per dir "treballadors" sense afegir-hi "treballadores". 

Els ho diuen els lingüistes i ni cas: paraules com ara ciutadans o alumnes s'utilitzen, per economia, i no per sexisme, per indicar els dos gèneres. 

Les guies catalanes també mereixen un informe crític. La de la Universitat Autònoma de Barcelona proposa que una frase com "Mercè Rodoreda és un dels millors autors" se substitueixi per una sinècdoque rància com "Mercè Rodoreda és una de les millors plomes". No s'adonen que la impossibilitat de dir, en aquest cas, autores és, de fet, la demostració que autors és perfectament igualitari? 

Les guies dels Consells de la Joventut de Barcelona i de València proposen coses com descendència en lloc de fills , alcaldia en lloc d' alcalde i equip docent en lloc de professors . Però si la descendència són els fills, com n'hem de dir dels néts? L'alcaldia va amb cotxe oficial? I quan pensem en els temps escolars, tenim un bon record del nostre equip docent? 

I la que publica la Unesco es perd en una entretinguda digressió sobre què hem de fer amb les paraules pilot i hostessa , i proposa carregar-se hostessa per no haver de fer el masculí hoste , i no sap ben bé què fer amb les pilotes.

No res: si l'Eugenio hagués posat en pràctica aquesta mena de ximpleries, no hauria pogut dedicar les seves actuacions " a la concurrencia, a mis padres… y a mi madre ".

29  02   2012

Pinotxo a Las Vegas de Barcelona

       D'acord, potser seria demagògic dir que abans teníem un govern que apostava per la recerca i el coneixement, i ho demostrava aixecant projectes com els del Sincrotó Alba o pel Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, i ara en tenim un que aposta per qualsevol cosa que doni diners i feina, i ho demostra posant les fitxes en un casino. Seria demagògic perquè no es pot dir que el projecte de Las Vegas a Barcelona sigui una idea convergent, i perquè és difícil dir que no a un projecte que ha de fer possibles tants i tants milers de llocs de treball. Però nomérs una mica demagògic. Una mica de res.

            El fet és que els dos models, el d'un país de tecnologia i de coneixement i el d'un país turístic per la gràcia del clima i el paisatge, no són gaire compatibles. I de turisme ja en tenim massa, mentre que de coneixement i noves tecnologies massa poc, tot i que són sectors sense crisi i amb llocs de treball de qualitat, com ho demostra el congrés de telefonia mòbil que s'està fent a Barcelona.

          I no estaria malament que el govern apostés amb més claredat per una de les dues opcions, més enllà de dir-nos que aquesta nova ciutat del mal gust ens portarà feina i diners, com si tot el que dóna feina i diners fos bo. No cal que el govern ens digui què hem de fer, però les seves idees serien un criteri més a tenir en compte a l'hora de decidir si ens hem de preparar per poder  treballar en alguna cosa relacionada amb les noves tecnologies, o si el que hem de fer es un curset de croupier, hostessa o vigilant jurat.

            La història de Pinotxo potser era massa moralista, però una de les idees centrals del conte és gairebé una al.legoria del que ens està passant: el ninot convertit en nen ha d'anar a estudi, s'ha de preparar per al futur. Però Pinotxo, arrossegat primer per la Guineu i després pel seu amic Polilla, acabarà a l'Illa dels Jocs, on es beu, es juga i es fuma, i on als nens els surten orelles de burro, i després cua, i després potes, en un procés imparable de transformació cap a la burrícia. Que no ens passi res.

 

 

Bilingüisme i matèria grisa

|  22/02/2012 00:00

Tenim l'oli al foc, ja hem picat l'ou contra el marbre, i des de la cuina veiem que el nen ha aixecat la tapa del piano i està a punt d'agafar-s'hi els dits. I ens truquen pel mòbil. Si sou bilingües, sabreu reaccionar bé, perquè una investigació dirigida pel psicòleg Albert Costa revela que els bilingües tenen més capacitat de prendre ràpidament decisions correctes: saben ometre la informació conflictiva i actuar d'acord amb la més rellevant. També diu que el bilingüisme modifica el cervell: els bilingües tenen més matèria grisa. 

A la llum d'aquestes investigacions, encara hi ha un fenomen inexplicable: el discurs ara en català, ara en castellà, que practiquen Alícia Sánchez-Camacho i Albert Rivera. Malgrat el seu plus de matèria grisa, no aconsegueixen diferenciar els dos idiomes i els confonen constantment. N'hi ha que pensen que ho fan expressament. ¿Pensen que si parlen només en català es molestaran els castellanoparlants? La majoria de diputats no ho fan, i treuen molts més vots que no pas ells, de manera que aquesta no deu ser la raó. ¿Pensen que si parlen només en castellà s'empiparan els catalanoparlants? És possible, però com que segur que també pensen que ningú s'hauria d'empipar per una cosa així, aquesta no deu ser la causa. Parlarien en castellà i tan tranquils. 

La conclusió és que aquests canvis d'idioma han de ser involuntaris. Una segona investigació, aquesta vegada del psicòleg Antoni Rodríguez Fornells, il·lumina aquest racó que ens quedava a les fosques. Resulta que més enllà dels canvis d'idioma que practiquen els bilingües en funció de l'entorn o de les condicions emocionals (castellanoparlants que parlen en català amb el gos, catalanoparlants que animen el Barça en castellà, etc.), hi ha canvis inconscients que estan relacionats amb una manca de control cognitiu del cervell. Potser és això?

A LA CIUTAT

El que ens queda de Tàpies

 15/02/2012 

La mort dels artistes acostuma a donar un nou impuls a la seva obra. Què passarà amb la de Tàpies? S'ha dit que Tàpies és un gran desconegut al seu propi país. No és cert. Tàpies és prou conegut. El que passa és que és poc entès, i no agrada. Disgusta.

Fa vuitanta anys no agradava Picasso. Fa cinquanta anys la gent bescantava Miró. Tàpies li va prendre el relleu. ¿Aconseguirà fer les paus amb gairebé tothom, com els altres dos mestres?

La iconografia de Tàpies s'ha alimentat d'objectes quotidians que proclamen la seva modèstia: la galleda de zenc, el fregall d'estopa, el guix i la pissarra, el paraigua, la cadira de boga o el ventall d'espart. Li interessaven les coses fetes malbé, la tàpia escrostonada, el filferro rovellat, la fusta despintada. N'hi havia prou a reconèixer aquests objectes per saber que l'artista en reivindicava el valor, la seva sinceritat com a objectes sense trampa ni truc, i per saber que els atorgava la funció de retratar-nos, de fer-nos veure el que tenim de llit esbotzat, de baieta vella, de pissarra escrita i esborrada tantes vegades.

Tàpies ha viscut prou anys perquè aquests objectes passessin a millor vida. Han desaparegut (gairebé) els somiers rovellats i els orinals escarbotats, però també les tàpies escrostonades de tants barris, amb les seves textures sobreposades de maó, calç i pintura barrejada amb sorra. Ara les cadires populars són les d'Ikea, els nostres fregalls de cada dia són els guardaungles de Vileda i les tàpies escrostonades les podem veure en restaurants o bars de moda, protegides per un vidre i ben il·luminades.

Però Tàpies ens ha salvat aquest món per sempre. El món de les coses que es toquen, es fan servir, es gasten i s'entenen. Un missatge important per a un món que potser funciona millor, però és molt menys poètic i menys humà.

Qui vol un temple hiparxiològic al costat de casa? 

| 08/02/2012

Dissabte, baixant amb uns amics per la riba del Besòs amb bicicleta, vam descobrir l'edifici modest, que podria ser un vestidor per als treballadors d'una obra, que acull el Gurdwara de Santa Coloma de Gramenet, el temple sikh més important del país, obert ara fa un parell de mesos. Els homes cantaven i cuinaven a l'aire lliure els seus pans i les seves verdures amb cereals. Cada dissabte hi ha un àpat, obert a tothom, per a més de tres-centes persones.
No sé si hi ha religions millors o pitjors que altres, però és evident que la litúrgia d'aquesta resulta especialment simpàtica pel fet que, al final de la cerimònia, tothom està convidat a dinar, sigui de la religió que sigui, encara que no en tingui cap. En aquesta religió la comunió no consisteix en un àpat simbòlic, sinó a gaudir directament dels xapatis, el puré de llegums i algun altre plat de patata i verdura. Però al marge de la simpatia que pugui despertar el sikhisme, el fet és que ja és la religió d'alguns catalans, i amb una capacitat de convocatòria notable. Els diumenges costaria de trobar, en cap indret del país, una església amb tanta parròquia i, sobretot, amb tanta alegria de nens i de famílies.
En algunes esglésies, conscients que els temps canvien, concentren les cerimònies en una nau lateral ben condicionada. Els sobra espai. A les altres religions, en canvi, els en falta. I els en falta perquè practiquem un racisme cultural que consisteix a considerar que hi ha una religió pròpia, natural del país, i que les altres són, per estrangeres, perilloses per a la nostra supervivència. Però la realitat és que, amb l'excepció de la particularíssima religió fundada pel filòsof Francesc Pujols, la Hiparxiologia, totes les religions amb fidels a Catalunya són importades. I per contradictori que sembli, no posar-hi obstacles és la millor manera d'impedir que es tanquin, evitar els fanatismes i fer-les permeables a la raó.

Del cementiri de Sinera al columbari del Camp Nou

01/02/2012
Tenim la fantasia que hi ha alguna relació entre el lloc on descansen les despulles d'algú i l'estat de la seva ànima. Trobem que hi ha cementiris bonics per ser-hi enterrats, i on d'alguna manera gaudirem del mar que brilla allí baix, de les orenetes que xisclen i dels ametllers florits. Trobem que hi ha indrets adequats perquè hi llancin les nostres cendres o per escampar les d'algú que hem estimat.
Mentre enterràvem els morts, no hi havia discussió. Però amb la incineració es va obrir la possibilitat de triar el lloc on escampar les cendres. I encara que pensem que no els importa gaire si se les enduen les onades lentes d'un capvespre a la badia de Cadaqués o les escampa el vent des de dalt del Puigmal, si no ens ho han deixat dit, triem un indret que s'adigui amb el difunt. Segur que hi ha gent que hi posa molta imaginació, però també hi ha moltes coincidències, raó per la qual el monestir de Montserrat ja s'ha queixat de l'amuntegament d'urnes cineràries abonyegades que hi ha sota el cim de Sant Jeroni.
Però entre la poesia de les cendres al vent o l'encant amable dels cementiris de poble, elevats sobre la terra dels vius, amb els seus xiprers entre murs emblanquinats, i el columbari que projecten acollir a l'estadi del Barça, no hi ha color. Trobo que ni els colors del Barça justifiquen el despropòsit de convertir una instal•lació esportiva en un indret per al record dels morts. Al Camp Nou són bonics la gespa i l'espectacle del públic i del joc, però l'arquitectura de formigó, amb el seu aire d'aparcament subterrani i la seva olor de frankfurt i crispeta, no és que tingui gaire encant. Però com que hi ha gent per a tot, en aquest món que busca fer pans de les pedres, potser ben aviat hi haurà iniciatives semblants als cines Verdi per als devots de les versions originals, a Dolce & Gabbana per als fashion victims o a Montmeló per als amants del motor. I quan el Barça perdi, no tindran un disgust, les cendres?

Les vacances en un país com era el nostre

|  25/01/2012 

Em costa de creure que el turisme ens beneficiï a tots, fins i tot als que no tenim cap negoci relacionat amb el sector, ni treballem en cap embarcació amb el fons transparent, cap botiga de records gaudinians, cap tablao flamenc, hotel, restaurant o companyia aèria, cap sabateria del passeig de Gràcia, cap casa rural de l'Empordà, ni al Museu Dalí, ni en una paradeta de mel d'un mercat medieval, i un llarguíssim etcètera que, per llarg que sigui, segur que deixa fora la majoria de la població.
Però m'ho crec, perquè si beneficia tanta gent, se suposa que de retruc ens deu beneficiar a tots. La qüestió és que, en tot cas, el benefici del turisme és indirecte per a la majoria de la població i, en canvi, els perjudicis són ben directes. N'hi ha de discutibles, perquè depenen de valoracions subjectives, com és ara la qualitat estètica de l'arquitectura i l'urbanisme de les poblacions que es dediquen gairebé exclusivament a aquesta activitat. Vull dir que segur que hi ha gent que troba bonics aquests pobles nostres amb façanes marítimes atapeïdes d'hotels i hotelets de deu plantes, i que els agrada la sangria o la paelles d'arròs covat amb colorant. Però hi ha perjudicis indiscutibles, com la degradació dels espais naturals, la contaminació, la producció de residus, el malbaratament de recursos i d'energia, la pèrdua del valor patrimonial de molts àmbits urbans, la substitució lingüística o la pressió demogràfica sobre els serveis escolars i sanitaris. I resulta sorprenent que hàgim de fer front a aquests perjudicis, i hàgim de pagar, entre tots, les carreteres i autopistes que relliguen bona part del territori dedicat al monocultiu turístic, i les depuradores i plantes de reciclatge que s'ocupen dels residus dels turistes, i en canvi sigui tan complicat de posar en marxa un impost que podria servir, per exemple, perquè els catalans poguéssim fer les vacances en un país tan bonic com era el nostre sense turisme.

Com bisbes descreguts

|  18/01/2012 00:00

Un amic meu madrileny que viu a Barcelona, que és més partidari de la pàtria universal dels humans que dels nacionalismes i que és més d'esquerres que de dretes -si és que encara hi ha alguna diferència-, s'ha quedat a l'atur. I resulta que com a aturat té accés a molts serveis i equipaments, i un dels museus que se li ha acudit de visitar sense pagar és el d'història de Catalunya. Me'l trobo dilluns, fem un cafè, i m'explica que per fi ha entès que això de Catalunya ve de lluny, que si l'època de Carlemany, que si la Marca Hispànica, i que si els comtes catalans. Em parla d'Alfons el Magnànim, de la industrialització, de la Renaixença, i al·lucino de veure fins a quin punt l'ha afectat aquest museu, invent del mateix president Pujol, creat amb el propòsit d'alimentar el nacionalisme amb arguments històrics. Vet aquí que un madrileny i madridista copsa per primera vegada la importància de la Catalunya medieval.

O sigui: que el museu, des del punt de vista dels que el van crear, funciona. Però quin sentit té que el meu amic, després de tenir aquesta mena d'epifania de l'esperit nacional de Catalunya, vegi que els mateixos inventors del museu no hi creuen? És com si qui em llegeix veiés avui mateix la Mare de Déu, se n'anés a explicar-ho a un capellà o a un bisbe, i l'autoritat eclesiàstica li digués que això és impossible perquè Déu no existeix, i com que no hi ha Déu tampoc hi ha Mare de Déu. En versió laica, això és el que ha fet el pujolisme i el que fan els seus hereus. Fan entreveure al meu amic alguna cosa així com un esperit que aspira a la sobirania, i quan, talment la Bernadeta Sobirós, corre a fer-ho saber als amics, li hem de dir que no res, que tot això són trucs del nacionalisme per tenir vots i no res més, i que més que anar a veure museus el que ha de fer és buscar-se feina.

Si vol llegir aquest article digui "llegir"

|  11/01/2012 00:00

Fa tres mesos vaig decidir canviar-me de companyia perquè m'oferien un mòbil nou a bon preu. Però la primera companyia va contraatacar amb la proposta de regalar-me'l. Els vaig dir que sí i, a hores d'ara, després d'haver passat per la segona, que em pretén cobrar la ruptura del contracte, encara no disposo del mòbil promès per la primera. La qüestió és que he hagut de trucar un munt de cops, i m'he submergit en un món inquietant: he parlat amb robots i amb persones de veritat, d'indrets més o menys llunyans que, a causa del protocol tan estricte que segueixen, es diferencien ben poc de les màquines. L'empatia, la comprensió, la resposta al cas concret i aquesta mena de coses que caracteritza la comunicació humana ha desaparegut completament de la nostra relació amb aquestes empreses. No estic pas en contra dels automatismes perquè n'hi ha molts que, precisament pel seu caràcter inflexible, ens van molt bé. És el cas dels semàfors, que no admeten negociacions ni s'adapten a les presses de ningú.

Però si tots féssim com les companyies de telefonia mòbil, per llegir aquest article, encara que el diari l'ha pagat vostè, començaria per demanar-li nom i cognom per adreçar-me a vostè personalment i, a continuació, el DNI, i si el diari el compra l'empresa, el seu NIF i, per a la seva seguretat, el nom del banc on li cobren el rebut. A continuació li preguntaria en què puc servir-lo, i si em contestés que vol llegir el meu article, l'enviaria al departament de lectura d'articles, on li tornarien a preguntar el nom, el DNI i el NIF de l'empresa, i tot això en castellà, amb un accent més o menys exòtic (que és l'única gràcia d'aquestes converses buides). I al departament de lectura d'articles li dirien que rebrà un missatge amb un codi per procedir a la lectura, però no rebria el missatge, i vostè tornaria a trucar. Si jo li fes això, vostè no em llegiria mai més. Estic per passar del mòbil i tornar al segle XX.

Un experiment amb el discurs del rei

|  04/01/2012 

L'any es va acabar amb moltes veus que qüestionaven la Corona, però també amb moltes altres que sortien a defensar-la, com ara la del conseller Puig, que ho va fer amb l'estrambòtic argument que seria pitjor una presidència de la República en mans d'Aznar o de Bono (¿i per què no de la Blancaneus, o de la marquesa vídua de Villaverde?), o com la de l'amic Toni Soler, que suggeria la possibilitat que la monarquia ens facilités l'emancipació si proposàvem una Catalunya emparada per la Corona d'Espanya, a la manera de la Commonwealth.

En la hipòtesi que fos interessant estintolar la Corona, l'hauríem de retocar. Un retoc econòmic, adequat als temps de crisi, és el de les paraules del monarca. La contribució catalana podria consistir a recuperar la tradició dels nostres reis -i molt especialment de Pere III-, que confiaven els seus discursos i textos oficials als millors escriptors de l'època, entre els quals va destacar Bernat Metge. El català de la Cancelleria Reial era magnífic, i el castellà de la Casa del Rei resulta avorrit. És complicat fer bons discursos quan no es pot dir res de concret perquè no es mana. Però per això hi ha la retòrica, les figures, les imatges, les al·legories. Els missatges nadalencs del rei semblen fets per un funcionari avorrit que s'entreté a retallar bocins d'altres anys i a combinar-los per confegir un nou discurs. Proveu-ho amb: problemas que nos aquejan, virtudes del pueblo español, las más altas cotas de progreso y bienestar, diálogo y altura de miras, con rigor y convicción, la sociedad en su conjunto, la trascendencia del momento, mucha generosidad, hondo homenaje de agradecimiento y admiración a las familias, generosidad y entrega, horizonte de dignidad y estabilidad, gran nación española, estemos unidos, España lo merece, buenas noches. Retalleu, barregeu i llegiu.